Carta al meu millor amic

Hola tet,
De nou i per variar em tens aquí: amagat darrere un cortina que no ens permets veure’ns la cara, perque sóc un cobard. Però ara bé, sempre havia desitjat que aquest dia mai arribés, però ara per ara, m’és impossible aguntar més.

Porto des del començament de l’estiu enamorat de tu. Sembla irònic que et digui això ara, quan hem estat totes les vacances enfadats, sense parlar, pensant-nos quan tornaríem a quedar, a riure, a explicar-nos les nostres penes i a oblidar-nos del món que ens envoltava...

Aquests mesos on suposadament la gent és feliç i disfruta me’l vaig passar pel forro perque només pensava en tu, perque l’amistat que hem anat construint tan sols en poc més d’un any havia arribat a un nivell tan profund que sabia que sense tu, la meva vida no seria la mateixa.
I és clar que tots els piques que hem passat durant aquest temps tenen un motiu: per que estic enamorat de tu, i és un cosa que em fa molta por. Però va ser llavors quan va passar, aquell 11 de juliol al most del poble dels meus avis (encara ho recordo, sí) la teva vida va donar un canvi sobtat quan vas conèixer a una persona en particular. Quan m’ho vas explicar se’m va caure el món a terra i no sabia com reaccionar: si enfadar-me, si plorar, si abandonar tot allò que desitjava, si deixar-te per veure’t com una cosa impossible d’aconseguir. Tot i així vaig obtar per ajudar-te i donar-te tot els meus anims, encara que em fes un mal terrible. Sempre parlàvem del que va passar i del que arriscaves i del que perdies si feies una cosa o una altra, i jo seguia ajudan-te i relcozant-te... per que t’estimo.
Fins que em vaig cansar, em vaig esgotar. Vaig deixar-te de parlar no perque fossis un pesat sempre comentant les mateixes coses i jo sempre donan-te els mateixos consells, sino perque portava tan dolor, tanta pressió, tanta impotència... Veure’t amb una altra persona feliç i que aquesta no fos jo em matava. Reconec que vaig ser egoista al deixar-te de banda, però no suportava la idea de viure un món sense tu al meu costat.

Tot i que a començaments de curs d’aquest any ens haguessim perdonat, no vaig ser capaç de sincerar-me amb tu i dir-te que t’estimava, donar-te uns motius pels quals tot el que hagués passat era culpa meva, i vaig limitar-me a estar amb tu de nou, amagant-te el que sentia per poder estar prop teu.

Tu ja tenies nòvio llavors i el segueixes tenint fins el dia d’avui, i no saps com me n’alegro per tu, de veritat. Puc estar enamorat de tu, puc no ser aquella persona que et fa feliç de manera especial i em fa ràbia no ser-ho, però només sabent que tu sí que ho ets no m’importa amb qui estiguis. És irònic que tot i que jo sigui el primari, he estat el primer en caure rendit.

Em sap molt greu, però t'estimo molt.

Hola herrmannn!

Quina carta més bonica!!

Esprem que tinguis sort ! De totes maneres, has demostrat molta valentia escrivint la carta, i amb valentia sigui amb ell o sense, un és capaç de superar la tormenta i tornar a avançar.

Endavant i molt força!