Transtorn d'alimentacio- La meva historia

Hola, m'agradaria simplement explicar la meva historia amb l'anorexia. M'agradaria si ho puguessiu publicar, ja que se que hi ha molta gent que se sent com jo em sentia abans.

Fa tres anys vaig patir anorexia. Vaig estar ingressada durant vuit mesos , sense anar a l'escola ni poder sortir. El que va fer estar tant de temps alla va ser que no em volia curar. Les primeres setmanes em tenien amb calmants, em feien menjar el que volien que menjes, no tenia forces ni per negar-m'hi. Pero em vaig adonar que no podia seguir menjant tot el que em donaven, no era feliç sent una gorda, em sentia inutil, estupida, lletja. Vaig començar a fer exercici per les nits. Era la unica manera de poder estar en forma sense que les infermeres ho sapiguessin. Odiava estar allà dins i sobretot odiava la gent que m'hi havia ficat. Els meus amics es van xivar als meus pares i van fer la meva vida un horror. Vaig començar a baixar de pes una altra vegada. Em sentia orgullosa de mi mateixa, era la unica cosa que em feia feliç. Clarament, estava malalta. Els metges no sabien que fer amb mi, em tenien les 24 hores controlada, fins i tot quan dormia. Llavors vaig tenir una especie d'atac de cor. Em vaig adonar que estava malalta, que necessitava ajuda realment. Vaig recuperar-me a poc a poc. Vaig tenir moltissimes recaigudes, pero ara ja feia mig any que estava bé del tot.

Fa mesos es va morir el meu pare de cancer. Es podria dir que no ho vaig superar del tot. Vaig tornar a estar on estava abans; obsessionada amb el meu cos. Creia que era la unica cosa que no em fallaria mai. Vaig patir cinc desmais en una setmana, ni m'aguantava dreta. Vaig arribar a pesar 26, 5 kg. Em van tornar a ingressar i ara, al cap de cinc mesos, torno a estar bé.

Vull que recordeu que el més important que teniu en aquesta vida es vosaltres mateixos. Estimeu-vos tal i com sou i si sospiteu d'algu que podria patir un transtorn d'alimentació, o vosaltres mateixos, no dubteu en consultar-ho.
Petons!

Hola mariona145! Gràcies per compartir la teva història amb nosaltres! És una història dura, has perdut el pare, que és molt i molt dolorós, has hagut de patir molt, però al mateix temps has estat molt valenta i t'has enfrontat a una malaltia molt greu. M'agrada molt el missatge que dones al final: ens hem d'estimar tal i com som i si creiem tenir un problema hem de demanar ajuda! Els trastorns de la conducta alimentària són malalties molt greus però es poden curar si es rep l'ajuda apropiada, així que col·laborar amb el tractament i deixar-se ajudar és la millor opció. Molts ànims i continua amb aquesta força i valentia! Molts petons!!