RESPOSTA A «NO VULL QUE ARRIBI EL DILLUNS PERQUÈ EM FA POR SENTIR-ME SOLA A CLASSE...»

http://www.adolescents.cat/noticia/26103

Hola Adolescents!

L’adolescència és un estat d’ànim, així que en aquestes m’hi trobo. Sóc un noi de 22 anys. La gent insisteix en dir-me que ja no sóc adolescent. Però la gent, simplement, no entén res...
Aquesta frase del titular i tot el context que explica la noia de 16 anys m’ha fet recordar els meus primers passos a l’Institut.
Des de P-3 fins a 4t d’ESO vaig estudiar a una mateixa escola del poble veí d’on jo visc. Sempre he fet vida al poble veí i tots els meus amics eren d’allà. Sóc una persona molt tímida. No sóc vergonyós, ara, perquè fa anys que no pateixo pel que la resta pugui dir o pensar sobre mi, m’és exactament igual. Però sempre he temut no encaixar en els nous grups de gent que he conegut.
Quan vaig entrar a Batxillerat, a l’institut del meu poble, gairebé no coneixia ningú. Només unes poques persones, amb qui teníem una relació que anava poc més que a les salutacions cordials quan ens havíem trobat. Vaig passar un inici de curs molt dur, perquè veia (eren només paranoies meves) que no encaixava. I al final, van acabar sent dos dels millors anys de la meva vida amb gent que són part del meu goig diari.

Amb tot això només vull dir:
- Relaxa’t.
- Gaudeix de cada segon de la vida, dins i fora de l’institut.
- No pateixis per encaixar o no encaixar amb la gent. Hi encaixaràs, segur, si ets tu mateixa!
- Ànims i sort!

Un adolescent “empedernit”! Un periodista enamorat de la vida, la joventut i la professió!

Hola Xexi!

Moltes gràcies per la teva aportació! La publiquem per poder traslladar aquest entusiasme als altres adolescents que, com tu, també han tingut por a no encaixar! ;)

Una abraçada!
L'equip d'Interpersonal