Soletat

No sé molt bé com començar això, només vull explicar com em sento des de fa un parell d'anys.
Per ser molt amiga d'un ex d'una "amiga" meva, la gent que creia amics meus van començar a especular coses que realment no eren certes i això em va afectar molt; tant que no tenia ganas ni de sortir de casa ni tampoc de menjar, se'm van treure les ganes de fer qualsevol cosa... Això va ser tot l'estiu de perimer a segon de batxillerat i va ser un tema que em va perjudicar bastant a les meves notes...
La cosa va millorar ja que el meu tutor de segon em veia malament i un dia va decidir parlar amb mi ja que no havia sigut l'únic professor que va notar que no estava bé; en aquell moment vaig pensar: "A la gent que realment l'importo s'interessen pel meu estat d'ànim" i vaig agafar molta confiança amb aquest professor.

Com ja em sentia millor malgrat haver perdut amigues que creia que eren les millors del món no estava sola, seguia tenint les amigues de l'institut. I això em va animar bastant, ja menjava més, tenia més ganes de sortir i tal, però com estàvem a segon de batxillerat gairebé mai teníem temps de fer coses juntes i crec que era bastant important per mi fer coses amb les meves amigues però entenia que no poguessim coincidir mai.

La cosa ha sigut aquest estiu, ja totes estàvem lliures, ja no hi havien excuses per res, vaig començar una història amb l'amic del nòvio d'una amiga i quan vaig decidir terminar amb ell, el nòvio i la meva "amiga" em van fer de banda. També vaig cpmençar una carrera a l'universitat amb una amiga però com ella és més oberta a conèixer gent i jo no tant m'estava començant a fer de banda també.

He deixat la carrera per no sentir-me còmode amb els meus companys i com sempre m'han fet coses dolentes aquells que creia que eren amics meus em costa MOLTÍSSIM obrir-me a la gent, sé que això no és gens bó però no sé com canviar-ho... De fet, abans era una noia que no tenia vergonya de fer res, i ara tinc fins i tot por escènic...
Ja no sé que fer, em sento molt sola des de fa qüasi dos anys i no sé ja que fer... A part d'això em sento inútil perquè sóc una noia molt indecisa i encara no sé que vull estudiar.

No sé si em pots donar algun consell, només volia desfogar-me i treure tota la merda que tinc dins ja que no sé amb qui confiar...

Hola bonica!

Ets molt valenta en escriure tot això! Moltes gràcies per confiar en nosaltres. Sóc la Laia Sala, psicòloga del Servei de Consulta Jove d'Interpersonal.

L'amistat és una relació de compromís i afecte amb una o més persones. Però, de la mateixa manera que nosaltres canviem, l'amistat també canvia. No queda mai fixada, sinó que evoluciona juntament amb l'evolució de les persones.

Segurament ara et mires les relacions personals amb certa desconfiança i això pot fer que els altres també tinguin cert respecte a apropar-se a tu. Intenta recuperar les amistats que tenies a l'institut o aquelles persones que han passat per la teva vida i amb les que t'has sentit còmode. Demana'ls com estan, interessa't per elles i deixa que t'expliquin. Les amistat s'han de cuidar i no és fàcil, però veuràs que, si tu fas el primer pas, la resposta dels altres serà molt més agradable del que et penses!

Pel que fa a la tria de la carrera, no és una elecció fàcil i és molt valent per part teva deixar la carrera si no estaves segura que t'agradava. Agafa't aquest temps per rumiar en el teu futur i pensar en què et vols dedicar, però també procura mantenir-te ocupada: busca alguna feina al matí o a la tarda, així també tindràs una responsabilitat i et sentiràs útil.

Quan ens sentim útils, ens sentim millor amb nosaltres mateixos i també estem de més bon humor... i això s'encomana! i atrau a la resta de gent.

Intenta sortir d'aquest negativisme fent petites accions i veuràs com el resultat, mica en mica, serà positiu!

Una abraçada!
www.consultajove.cat