Estic tancada i no puc sortir

Bona nit adolescents!; escric aquesta carta perquè no sé què fer de mi, i això hem menja per mi, així doncs, m'agradaria saber l'opinió una mica de tots plegats...
A veure, pel poc que tinc de vida m'han fet putades, putades molt grans. Millors amics... família... companys... tothom. Jo entenc que a la vida et fotran i així, però tant? No es massa ja? En conseqüència a això, sento que m'amago de la gent, hem dóna igual conèixer als demés, jo ja tinc els meus amics i el meu món.
El que més m'ha marcat a la meva vida, el que va suposar un gran inici; un inici que no sé si tindrà fi, o quan la tindrà; hem vaig quedar sense absolutament res, en certs mesos no tenia res, ni amics, ni família... res. Només hem tenia a mi i als meus pensaments. Llavors vaig elaborar una espècie de muralla envers el món exterior, aquesta muralla encara hi és.
Aquesta maleïda paret fa que hem comporti molt diferent a com sóc realment amb la gent, més ben dit: m'ha cambiat la forma de ser totalment. Abans era una noia maca, que ajudava a tothom i la qual li agradava riure i fer feliços als demés. Ara, sóc la persona més "borde" del món, i no entres al meu univers si jo no t'ho perme-t'ho: lo qual significa que ni hem fixaré amb tu si no fas res... ah, i sense contar que contesto molt malament a tot el món, (ser borde) fins i tot a les meves millors amigues, i tinc por de que algun dia marxin, de tornar a ser-hi com abans. No vull que aquell infern torni amb mi.
Encara i així, la noia d'abans s'amaga plorant dins de les parets, jo ho sé, i algunes persones que han trobat una finestra en saben una mica del tema... Però no puc amb això...
Sento com la gent s'interessa en conèixer als demés i a mi no... Tinc por de quedar-me sola de nou. Jo també vull conèixer gent, però com? Amb la merda de personalitat que tinc?
A vegades penso que sóc molt mala persona i que el meu caràcter es un fastig, però d'altres en penso que potser no està tan malament, que allunyo a les companyies que no m'aportarien res (després penso lo contrari), o penso que tinc molt de caràcter i que m'agrada ser així de única.
Però tot i així, sé que estic amagada, que la noia d'abans no tornarà a sortir, i no sé si somriure o plorar.

Hola Cam!

Sembla que has passat per moments molt complicats al llarg de la teva vida...

Expliques molt bé que t'has convertit en algú que no t'agrada ser: desconfiada, antipàtica, amb por..., però tens clar com t'agradaria ser, recuperar aquella noia d'abans, una noia maca, que ajudava a tothom, que reia i era feliç. La nostra proposta és que comencem a fer coses per, de mica en mica, anar-nos convertint en allò que volem ser. Tria una de les característiques d'ara que t'agradaria canviar, per exemple, ser tan "borde". Què creus que podries fer diferent per no ser-ho? Ser més amable, saludar a la gent, somriure, donar les gràcies, interessar-te per la vida dels altres... com veus el canvi està en tu! Veuràs que quan comencis a comportar-te diferent, la resta també canviarà, segurament la gent s'interessarà per tu i aquest sentiment de soledat desapareixerà.

No podem esborrar totes les males experiències que has hagut de viure, però sí que poden veure l'oportunitat de canviar i aprendre de tot el que t'ha passat. Comença a enderrocar aquesta muralla que t'has creat, no defalleixis, et mereixes ser feliç!

Una abraçada ben forta i endavant!

Mariona Busto
@marionabusto
www.consultajove.cat