Què em passa?

Hola,

M'agradaria explicar una mica el que em passa, perquè sóc conscient que necessito ajuda.

A veure, per on començar ... Acabo de fer 19 anys, i des dels 11 que vaig a diferents psicolegs per diferents coses; sóc extrangera, vaig haver de deixar el meu país des de petita, els meus pares s'han separat i bueno, més coses, però crec que no cal explicar.
La meva mare diu que com als meus 13-14 anys menjava molt per ansietat, i encara que jo no m'adonava, ella sí ho va remarcar. Jo la veritat és que no em fixava massa en el meu pes, és més, de petita sempre vaig ser baixa de pes, és a dir, el meu IMC era menor del saludable, però no perquè volgués, en absolut! Simplement menjava poc, però suposo que era per falta de gana.

Als 16 anys vaig patir una forta depressió, (a la qual encara em trobo), i vaig perdre aproximadament 10kg en un mes, perquè no tenia gana! El meu estómac es va tancar per complet! Recordo que només "m’alimentava" d'aigua. Temps després, vaig tornar a recuperar pes i vaig seguir menjant normal. Fins l'estiu del 2014, quan vaig tenir moltíssima pressió: la selectivitat, i vaig començar a menjar massa a causa dels nervis ... Menjava, menjava, menjava ... i clar, vaig engreixar. Va passar la selectivitat, i jo seguia menjant, i també durant aquesta època em vaig començar a trobar malament de salut, (a part de la depressió i l'ansietat), en una analítica de sang van descobrir que el que em passava era que tenia hipotiroïdisme, per lo tant, retenia líquids i engreixava! Uff, el pes va començar a preocupar-me ... Ja no m'anava bé la meva roba, la meva germana em feia algun que altre comentari, i jo em vaig començar a veure horrorosa. El meu pes sempre eren uns 50kg, amb una alçada d’1,53. i quan em vaig pesar al setembre pesava 57, quin horror! Vaig sentir pànic! Però els meus hàbits alimentaris no van canviar i quan al Nadal em vaig adonar que no podia seguir així em vaig pesar, i pesava 64kg400, el món s’em va caure als peus! Això ja era sobre pes, quin horror! Em vaig posar en mans d'una nutricionista, i al principi no aconseguia perdre massa pes, perquè clar, tenia gana, però a poc a poc aconseguia perdre més i més pes, i cada vegada que perdia la satisfacció s'apoderava de mi, i quan guanyava, o no perdia, em sentia tota una fracassada. Amb el temps vaig començar a obsessionar-me amb el pes, la imatge corporal, el menjar ... i vaig començar a jugar amb el menjar: no menjar, o menjar i vomitar, pastilles crema greix, dieurétics, laxants... just abans de les vacances d’aquest estiu 2015, com que sabia que m'aniria de viatge uns dies i que havia de menjar "normal", vaig fer molta dieta, és a dir: prenia moltissim cafè per calmar la meva gana i em controlava molt per no caure en la tentació, i segons els meus càlculcs, menjava de 500 a 700 calories per dia. Durant els dies de vacances vaig menjar de tot i pensava: "bé, quan torni segueixo amb la dieta", però com que l’estomac és un muscle, ara que he tornat, el meu cos s'ha acostumat a menjar molt i tinc molta gana, i ansietat, i finalment, acabo vomitant… (perquè no sé què fer amb la meva vida, els estudis, la meva familia…) és horrible! No sé si el que tinc és un trastorn alimentari o no! Ah, sí, havia oblidat comentar, també em va faltar la regla durant aproximadament 45 dies, i no sé si això té algun tipus d'enllaç amb la meva alimentació ... Ara el que estic fent és: menjar tot sense greixos, verdures, carns a la planxa, pa integral, carns sense massa greix, i quan hi ha excessos, doncs al vàter. Vull aclarar que jo crec que són “excessos” perquè els altres diuen que no es massa en realitat el que menjo, encara que jo crec que sí...
Faig 1,53 i peso 52kg, de debò estic bé? Si baixo fins 45kg estaré bé igual, veritat? (és el pes que m’agradaria) Pateixo algun TCA?


Gràcies per llegir-me! Espero rebre ajuda, crec que la necessito… Petons!!!

Hola Ale25! Gràcies per compartir amb mi la teva situació, pel que expliques es nota que ho estàs passant malament i em sap molt de greu, de debò. De fet, per tot el que dius sembla que estàs patint un trastorn de la conducta alimentària. Aquests trastorns són malalties mentals greus que fan molt de mal a la persona. Quan algú pateix això se sent molt malament amb si mateix, el pes i el menjar es converteixen en un malson i tota la vida en general es veu perjudicada per aquest patiment. Però tot i ser malalties greus, els trastorns de la conducta alimentària es poden curar sempre i quan la persona que el pateix demani ajuda. Per això és MOLT important que parlis amb els pares i aneu al metge. Rebre ajuda professional és la única manera de recuperar la teva vida. Pel que m'expliques, des de petita has hagut de passar per situacions difícils, de forma que has hagut de ser molt valenta. Aprofita aquesta força i valentia que has tingut per demanar ajuda. Parla amb els pares, ells t'ajudaran tal i com a tu t'agradaria fer-ho si ells tinguessin un problema. De totes maneres, com ets major d'edat, el que també pots fer és anar tu sola al metge de capçalera i explicar-li tot el que t'està passant. Sigui com sigui, però demana ajuda. Molts ànims i molts petons!!