Com l'oblido..?

Diuen que el primer amor sempre és el que més mal fa. Diuen que has d'oblidar-lo, que és el primer de molts més que vindràn. Però i si no vols oblidar-lo? I si encara sento els seus braços envoltant-me i apropant-me més a ell? I si en realitat, sóc l'única que creia que això sortiria bé? Em trobo sola. Sola però plena de gent que l'últim que vol es que em senti així. Hi ha gent que diu que ell només m'ha utilitzat, al ser més gran que jo. Hi ha gent que diu que ell, només al principi, quan vam quedar, semblava estimar-me. Que després ha jugat amb mi. Durant tot aquest temps, l'única que no se'n va adonar era jo. Fa molt de mal que tothom et digui que està jugant amb tu, que has de parlar-ho amb ell, deixar-li les coses clares, i tu ho neguis, fins que veus amb els teus propis ulls, que estàs perdent a aquella persona... Aquella persona que aquella tarda d'Octubre semblava estimar-me. Però després les coses han canviat. Ell ha deixat d'estimar-me, si es que mai ho ha fet. I jo porto tres setmanes feta merda, perquè negar-ho. L'únic que em ve al cap és aquella tarda, aquelles abraçades, cada petó, quan tornàvem agafats de la mà. Com si res. Pensava que allò seria per sempre, que aquells moments es tornarien a repetir. Però no... Ell segur que li estarà fent sentir a moltes més. Però, i jo? Jo a ell ja no li importo. Qui sap, pot ser mai li he importat, en realitat... Què faig per oblidar-lo? Necessito oblidar-lo... Però es que, com oblides a algú de qui estàs enamorat? Com t'oblides d'algú, que trobes tant a faltar?
Gràcies, de debò!

Que bonic és el teu escrit Marie! Què puc afegir jo? Crec que les teves paraules són molt sabies menys en una cosa: el primer amor no has d'oblidar-lo, de fet és impossible oblidar-ho quan t'ha marcat tant! El que oblidaràs és el dolor, però l'experiència la tindràs sempre a la memòria. gairebé tothom recorda el primer amor, de fet hi ha molts llibres i pel·licules que el tenen com a tema principal. Per alguna cosa serà, no? Quan tenim un desamor com el que estàs tinguent tu ara, el que estem fent en el fons és un procès de dol, és a dir, ens estem despedint d'una persona amb qui hem compartit una part de la nostra vida i que ja no en formarà més part. Què ens queda doncs? els seus records, les experiències boniques que hem viscut junts. per tant, no deixis que ningú te les destrueixi, és el teu passat i ningú te'l pot robar o fer malbè. Aquí és on trobaràs el consol. El que no pots fer és còrrer, superar una cosa així no sempre és fàcil, necessita temps i necessita consol. De res serveix mirar enrere i pensar què hauries pogut fer o en què et vas equivocar. ara toca mirar endavant, intentar ocupar el teu temps amb experiències gratificants, envoltar-te de gent que et faci sentir bé i amb qui et puguis recolzar en els moments de baixon i de mica en mica t'aniràs reposant, la ferida que ara sagna amb tanta força s'anirà tancant i t'aniràs sentint millor i amb ganes de tornar a pujar al tren de la vida. No et forcis, necessites el teu temps. Recorda el bonic i agafa't al present.
Molts i molts ànims!
una abraçada gegant!Marina Marull www.interpersonal.cat