Una carta bastant especial... PER A MI

no es una consulta, es una carta que m'agradaria que llegeisiu, i si no es causar molesties, m'agradaria que la publiquesiu, bueno, si no la publique no passa res, pero almenys tinguem cor de llegir x3




Tinguem en conta aquesta frase al llarg de la carta:
“El meu problema es que no sóc qui tindria que ser”
Ja són 14 anys de sofriment, si, però no es un sofriment de auto-lesions, no, son 14 de marginació, marginada no ho estava, però ho semblava fins ara...
Vaig estar tota una primària passada per Bullying, els insults, les baralles... Tot.
Sempre em feien a mi “La dimoni”, i a els acusadors, si els podem dir així, “Els àngels”.
Si si, per als professors era com si jo tingues totes les culpes, sempre els donaren la raó a els altres, i com no, quasi cada dia a casa plorant...
En pic vaig començar el institut no coneixia a ningú, vaig estar sola al pati per 4 dies fins que vaig conèixer a una noia molt simpàtica, però temps després ja no ens ajuntem com aquelles dues setmanes.
A la classe un dia ens van demanar que féssim com una fitxa per coneixents els companys, tot va anar be, fins que van començar a manar-nos treballs en grups, per a mi va ser com la fi del mon, en el meu grup hi havia, una llesta, i els demes uns ganduls, jo intentava dona ho tot, però fa no fa, acabava igual, igual de....
Enfi, a començaments de agost vaig tindre una idea de fer un grup de WhatsApp de una pagina de facebook, va anar molt be, encara que van haver baralles, sempre érem dos o tres que les solucionàvem com si fóssim psicològiques.
Dintre de poc fem 1 Any, i me les segueixo estimant igual encara que siguem de diferents parts de Catalunya, encara que nos ens coneixem en persona, tenim programat fer quant siguem grans un càmping.
Perdo, me estava fent les il·lusions, aquest estiu ha sigut una mica dur per mi, perquè ja no anava a la piscina, ja no parlava amb ningú, no quedava amb ningú, em quedava cada dia davant l’ordinador jugant a jocs online, com si no tingues vida social, mes aviat ni en tinc, sol em queden 4 amigues del institut, però son de diferents parts i ja no tinc contacte amb elles.
Si tinc alguna amiga que no es del meu territori i fos com la meva alma gemela, si la arribo a veure l’abraçaria ben fort.
I encara que ella a passat per moments mes dolents que jo, ens seguim posant el ombro damunt una a la altra...
Gracies per fer-me entendre que a vegades la vida es dura amb tu mateix, i que jan molts obstacles que superar...
De tot cor, així com he dit al principi, no soc qui tindria que ser.

Hola bonica,

Moltes gràcies per la sinceritat d'aquesta carta.

Comences i acabes la carta dient que no ets qui hauries de ser, però a nosaltres no ens ho sembla pas! Ens arriba molta força de les teves paraules i moltes ganes de lluitar i seguir endavant. És veritat que a vegades les coses no surten com ens agradaria, però tu ets el clar exemple que hi ha amistats virtuals que poden ser molt potents!

Nosaltres només et direm que facis allò que et surti de dins. Si et ve de gust, queda amb les teves amigues, feu algun pla divertit una tarda i passeu estones juntes. Veuràs com això us donarà anècdotes fantàstiques! A vegades és més fàcil quedar-se a casa que intentar quedar amb algú (per por a que et diguin que no), però si rescates aquesta força que tens, ningú et podrà parar!

Una abraçada molt forta!
Laia Sala
www.consultajove.cat