Depressio

Hola, la cosa va aixi.
Des de fa temps, els 10 anys concretament, m'he sentit malament amb el meu cos. Sempre. Aixo suposa una baixa autoestima important, compararme constantment amb l'altre gent (qualsevol noia que vegi pel carrer), anar a botigues i no voler comprar res perque em queda malament, no voler banyarme per no ensenyar el meu cos, odiar-me al mirar-me en un mirall o en un vidre pel carrer... bueno aixo des dels 10 anys. Sempre he estat plorant a les nits i nse deixantu anar tot... un constant malestar.
Despres, el maig vaig començar a tallarme. Al braç i a les cames amunt, perque no es vegi. Es que es tan doloros viure aixi... sento que no valc per res, que soc inutil i ho faig tot malament, que molesto a la gent, que m'odien, que... no se, faig nosa. Simplement aixo. I es que tallant-me es com si em sentis be saps? Com si ho alliberes tot. Sembla que en el que soc mes bona es en destruirme. Durant el curs hi han hagut dies en els que nomes pensava que seria millor que moris i nse aixi m'estalvio problemes. No seria capaç de suicidarme pero a vegades penso en no se tenir un accident. Que no fos molt greu pero jo que se... potser aixi em sentiria estimada. No vull cridar l'atencio i ferme la victima de veritat que no. Pero es que em sento malament molt. Ho he comentat a unes amigues i m'estan ajudant pero soc molt sensible i hi han petites coses que m'afecten com no se, que no em preguntin com estic sapiguent que ho passo aixi. No se pero fa massa temps que dura aixo i vaig aguantant pero necessito sentirme be, ser feliç. Necessito oblidarme de tot. Crec que estic en una depressio i no va en broma... hi ha gent que m'apoia, pero es que jo soc el problema i em costa veure-ho. De veritat que m'ajuden... Els hi hauria de dir als meus pares pero no trobo el moment i se que s'emprenyaran i es preocuparan i no vull que es preocupin. Ho sento molt de veritat... no vull ser aixi. Pero es que penso que no arribare a adulta, que la pressio de la vida em guanyara. De veritat necessito ensortir-me'n. No soc feliç.

Gràcies per tot de veritat.

Hola Mas15!

Sóc la Mariona Busto, psicòloga d'Interpersonal. Moltes gràcies per la confiança!

Què dur és el que ens expliques! El fet de tallar-te són senyals que parlen del teu malestar, de l'ansietat, del difícil que et resulten les coses en aquests moments... De vegades, tallar-se és una manera desesperada de buscar treure's l'ansietat de sobre, i com segur que ja saps, només s'aconsegueix en el moment però el problema i el dolor psicològic continuen...

Per la nostra experiència, això són coses molt difícils de superar sola. T'aconsellem que ho parlis amb algú de confiança i demanis ajuda. Es necessita molt de coratge per demanar ajuda, ho sabem, però val la pena i t'encoratgem a fer-ho, no deixis passar ni un dia més! Què et sembla si parles amb els teus pares i aneu a veure al teu metge de capçalera i li expliqueu tot el que t'està passant? No deixis que la desesperança et guanyi. Et mereixes ser feliç!

Una abraçada ben forta i endavant!

Mariona Busto
@marionabusto
www.consultajove.cat