Carta per publicar

Paraules que he de dir en veu alta
Aquesta carta va per una persona, una antiga amiga de la qual me distanciat perque li vaig dir que m'agradava (no dec ser pas el primer al que li passa) i vull escriure lo que algun dia quan em vegi en forces li diré. M'agradaria que la publiquessiu.

Hola, se que no em pots ni veure, que tenirme a prop t'horroritza i que marxaries per no veurem, pero quedat, per un cop quedat, ni que sigui per tots el bons moments que em viscut junts i recorda....

Recorda fa tants anys a l'escola com jugavem al pati, com ens vem fer amics de forma tan tonta, totes les coses que vam fer plegats, com reies amb els meus chistes malos malisimos o com posaves aquell somriure que deia "estic somrient perque em caus bé que sino..."

Recorda quan vam començar la ESO (que es aquello?-aquello no hijo, ESO!), com t'anaven malament les notes al principi i els teus pares et treien el mobil i em deies que segur que t'enviaven a un convent de monjes si no milloraves les notes, i com posavem a parir els professors despres de caada classe.

Recorda la gracia que et feia a classe de socials, quan me sabia totes les respostes i no feia ni un exercici i et mostrava el full cada dia diguent" mira quants exercicis que he fet de deures", i en aquell full hi havia a dalt a una punta el meu nom, la data, i un titul que deia socials, res més, perque recordo que vas ser de les poques persones que no es burlava de mi perque m'agrades tant la historia.

Recorda el dia que vaig sortir davant la classe a parlar sobre alguns filosofs grecs (Aristoteles, Socrates i Platón) i que quan vaig acabar la explicació t'em vas acostar i em vas dir "tu si que ets un filosof", crec que no entenies el que deies amb aixó, que no sabies lo feliç que em posaven aquestes paraules teves, m'havies fet arribar al nivell de la gent que admirava diguent-me filosof.

I despres d'aixó i mil moments més, com no enamorarme de tu? Com no veuret perfecta si ningú més havia estat tant al meu costat, si veure els teus preciosos ulls m'arreglava el dia, si el teu somriure era meravellós, si la teva amistat s'em quedava petita...

Vaig voler més, ho vaig perdre tot.
Un dimecres de maig, despres de sortir de l' institut estava jo allà, per dir-te que m'agradaves i que volia algo més, ho vaig dir, amb neguit, nerviós i amb una miqueteta de por, recordo com et vas quedar, primer de pedra, despres em vas somriure i em vas dir que et queia bé, pero que no volies res mes que una bona amistat amb mi, somreies, jo et vaig dir que sentia haver dit aixó, em vaig girar i et vaig demanar que oblidessis la conversa, em vas dir que estava tot oblidat.

Va ser l'ultim cop que em vas parlar, fa més d'un més, ara de tu nomes he tret cares llargues i series, la nostra amistat sembla morta i, se que abans m'havia semblat poca cosa, que nesecitava més, ara ho donaria tot per aquella petita amistat, fer un chiste malo malisimo i veure el teu somriure fals perque no et feia gracia pero erem amics, allo era tot per mi.

Ara et vull demanar una segona oportunitat, la posibilitat de mentir-te, dir-te que no t'estimo i que nomes ha sigut una confusió, que tu em perdonis i tornem a estar com sempre, com quan erem amics i ja esta, perque si m'odies per estimar-te, per tu soc capaç de mentir-me a mi mateix i dir que no t'estimo encara que hagi de portar aquest amor amagat com a amic teu.

Atentament, un "filosof" que li agrada la historia.
S'agrairia molt que es publiqués.

Hola Platònic!

Sóc l'ELi AUlet. Psicòloga d'Interpersonal.

Quina carta més bonica! Mirarem si es pot publicar!

Has après molt en aquesta relació. Bàsicament a exressar els teus sentiments i a no amagar-te'n!

Endavant, valent i filòsof!