coses de la vida.alts i baixos..

Hola.. si us plau contesteu-me...
A veure, és normal tenir 21 anys i sentir-se perduda? que no tens res a fer a aquest món? sentir-se igual que als 17 anys?
Potser no he madurat perquè he tingut una vida de me...
Amb aquesta edat que tinc mai he tingut amics de veritat tret de dues amigues que cadascuna té les seves pròpia vida.
Depenc molt dels meus pares i no els suporto. ara he acabat el grau superior (no especifico pq ningú sospiti de qui sóc).. jo vull estudiar carrera... però no tinc diners i els meus pares estan totalment en contra que estudii, aquest any tindré de treballar i mai ho he fet... i no trobo feina. en part no en vull trobar de feina, és un repte per a mi(molt difícil).
amb els meus pares mai ha sigut bona la relació amb ells.. i fa aproximadament un any he conegut una persona que li he agafat confiança com una mare, i amb ella tot són alts i baixos, perquè quan està per mi em sento molt bé al seu costat, però molts moments em decepciona... i després no vull viure perquè si ella no m'estima com jo voldria no té sentit la vida.
sé que aquesta consulta és molt rara, i estic casi segura que no respondreu, he fet moltes consultes i moltes no em contesteu. ser que ja no sóc adolescent, però no fa tants anys ho era. no explico ni la meitat dels meus problemes i no teniu ni idea com ho passo. per mi la vida no té sentit. necessito ajuda com un adolescent, perquè crec que a vegades encara em sento com a tal. una de les meves amigues em diu que ella veu que els meus pares no em deixen "créixer" com a persona, però que jo també m'aprofito de la situació.
Sóc molt tímida i vergonyosa i molt insegura, tant que no faig moltes coses per por. i la meva timidesa no la suporto... i molts cops no sé què dir amb les persones. amb molta gent potser no em sento còmode, però vull ser sociable i maca i m'odio per no ser-ho. als 12 anys no parlava i tota la classe em va començar a fer bullyng, sobretot els nens i s'ajuntaven altres cursos (un any menys i un any més) a l'hora del pati i a l'hora d'anar a casa, això és passat i ho tinc superat, però per culpa de ser com era doncs em van fer allò i ara no em fan res, però no caic bé a ningú i no sé pq sóc així....
tant de bo em contesteu i no penseu que sóc massa gran per una resposta....

Hola!

Sóc l'ELi Aulet. Psicòloga d'Interpersonal.

Primer de tot gràcies per tornar a consultar. Discula er no haver respòs, a vegades ens passa, però no per res a veure amb el tema de l'edat. Anem responent progressivament.

Doncs jo et recomano que podries aprofitar algun servei de consulta jove com el de www.interpersonal.cat, on hi ha servei per joves de la teva edat de teràpia.

És natural qeu a vegades et sentis com quan tenies 17anys si creus que la teva vida no canvia. Potser cal posar en marxa al teva vida per sentir que avanci. Fes una llista de tot el que vols fer, de com t'agradaria tenir la vida ara que en tens 21 i comença a fer tu que els coses passin.

Si vols estudiar io te diuen que treballis, doncs fes les dues coses. Potser hauràs d eposar més esforç, però ho ots aconseguir. Entenc que et faci rabia, però els teus ares no estan obligats a agar-te el grau, i potser no poden ara mateix...Però no deixis de lluitar pel que tu vols!!

Planta cara educadament a casa dient que ja necessites unes atencions diferents i que et sents engabiada amb els normes de casa. Per altra banda, intenta portar tu el rumb! a poc a poc ho aconseguiras!!! Els pares ajuden quan creuen o quan oden

Espavilar-te t'ajudarà a trobar-li molt sentit a la vida

una abraçada