Coonfusió, culpabilitat i altres problemes

La meva culpabilitat vé de perquè no estimo el meu pare. Tampoc l'odio, es que m'és totalment indiferent.
Ja de sempre he estimat la meva mare més, perquè ha estat més amb el meu germà i amb mi. Però jo sí que creia que li tenia carinyo. Ara els meus pares estan divorciats (des de fa més de 2 anys) i fa un any que la meva mare es va mudar a Catalunya, junt amb el meu germà i jo (que som de Còrdova) perquè aquí tenim tota la família. En aquest any que he viscut aquí no he trobat al meu pare a faltar, es a dir, desprès d'una setmana sense veure el meu gos ja el trobo a faltar però amb el meu pare no és així.
Em pregunto quina mena de noia no estima al seu pare, per què sóc incapaç d'estimarlo i em fan una mica d'enveja les meves amigues quan les veig amb els seus pares. Sóc un monstre?

La confusió és perquè fa gaire 3 anys, quan tenia 12 anys, estàvem de vacances a la platja i va passar algo que encara no entenc:
Al meu germà li havia picat una medusa i la meva mare se'l va portar corrents al socorrista mentre el meu pare i jo tornàvem sols a la tovallola, de sobte em va tocar el cul i jo em vaig voltar a demanar una explicació i el em va dir textualment: "¿no me merezco algo?".
Des de llavors entenc que vol dir que com a pare es mereix una recompensa per pagar per nosaltres. Em porava molt bé amb ell, de tota la meva vida crec que li vaig respondre malament però no molt com a màxim 5 vegadas. Amb la meva mare si que m'he portat pitjor, sense res extrem és clar, perquè em renya més però també és la persona a la que més estimo del món i ens perdonem de seguida.
Em vaig sentir molt malament perquè creia que ja ho feia bé i que li donava tot el que podia, encara que m'estimava més la meva mare sempre l'ha abraçat i tractat com a pare. Fins i tot, vaig arribar a sentir-me culpable per néixer. Què va voler dir? Tinc raó? Vaig exagero molt?

A part de tot això també tinc una mica d'ansietat social, que em fa molt difícil parlar amb qualsevol que no siguin les meves amigues o família. Tampoc puc anar a cap concert perquè hi ha molta gent i acabo vomitant. També sóc insegura i tinc molt complexos amb les meves cames, que encara que faig exercici i menjo bé, no aprimen.

I el que ara m'estressa més és que tinc que aconseguir molt bones notes (i així, poder aspirar a una beca) i ja estic buscant un treball per l'any que vé, que complirè setze, perquè la meva família, encara que té alguns milers d'euros estalviats per a la meva universitat, sé que no tindré prou per anar-hi.
Vull anar a l'universitat i complir un dels meus somnis en exercir com a neuròloga. Em fa molta angoixa, que malgrat tot el que m'estic esforçant no aconsigueixi res.

Encara així considero que sóc més feliç que l'any passat. Llavors vaig passar una mena de depressió i em vaig plantejar seriosament el suicidi moltes vegades, perquè em sentia molt sola, em vaig allunyar de la meva mare i no estava amb la família i els meus "amics" no eren gaire bons.
Però ara ja he fet bones amigues i tinc el suport de la família.

Ho sento per fer un text tan llarg però necessitava l'opinió i consells d'algú que em poguès ajudar, i sobre tot desfogar-me, perquè no em veig capaç de preocupar la meva família amb aquestes coses ni tampoc puguem pagar un psicòleg, i fa mal tenir aquests problemes a dins.

Hola bonica,

Moltes gràcies per confiar en nosaltres i explicar-nos la teva situació. Sóc la Laia Sala, psicòloga d'Interpersonal.

Un dels grans mites de la nostra societat és que els pares estimen els seus fills i que els fills estimen els seus pares. Si bé, és cert que sovint es compleix aquesta norma, no és obligatòria. L'amor neix i es consolida amb la relació que es manté al llarg del temps. En la cura mútua, els moments de diversió i en la capacitat de preocupar-te per l'altra persona per facilitar-li el benestar.

És possible que estiguis enfadada o dolguda amb el teu pare i per això sentis que no l'estimes. Però aquesta afirmació és molt dura, medita-la bé i intenta esbrinar quins sentiments hi ha al darrera. Potser necessites un temps per pair la nova situació i per col·locar la relació que tens amb el teu pare dins la teva vida diària. Sí que et direm que intentis mantenir un mínim contacte, ja que sinó, amb el temps, s'acaba perdent i és molt difícil recuperar-lo de nou.

Pel que fa a la família, estalviar-los patiments no ajuda gaire. Ens sembla que així els protegim, però no creus que fa més mal veure que la teva filla està patint i que no confia en tu? (pensa-hi)

Respecte a la resta de preocupacions (amics, els estudis....), veiem que te n'estàs sortint molt bé! Mostres una gran força de voluntat i tens els objectius molt clars. I quan estiguis en un mal moment... confia en la gent del teu voltant, els agradarà veure que els necessites i comptes amb ells ;)

Una abraçada enorme!
www.consultajove.cat