Quasi adulta

Hola!

Veuràs... fa uns anys la meva mare treballa constantment fora del país, de fet des de que tenia 7 anys ho fa. Acostuma a passar fora entre un i tres mesos varis cops a l'any (vaja, que passa més temps fora que dins) i bueno, quan era una nena ho passava molt malament per això, però ara ho sento cada cop menys, es com si no la "necessités".
El meu pare treballa moltes hores i només coincidim a casa unes hores, pel que sóc bastant autònoma i independent. Vull dir que, al matí si vull puc saltar-me les classes, si vull puc fer campana, si vull puc muntar una festa i ningú ho notaría. Però no ho faig. Com soc filla única passo bastant temps sola, per sort tinc els amics que sempre hi son.

No se si m'estic expresant bé, però molts adolescents es queixen de que els seus pares no els hi donen gaire llibertat i a mi em passa el contrari. Em donen massa llibertat. La veritat això em posa dels nervis perque em dona l'impressió de que passen de mi. O no, potser és una estretègia perque em limiti jo soleta.

Recentment m'he tret el carnet de moto i acabo de conseguir feina com a cambrera a l'estiu, i ultimament em sento molt "adulta". No m'agrada, es com si m'estiguessin obligant a creixer a patades i crec que això no correspón a la meva edat. Però quan la meva mare torna de viatge tot torna a ser diferent, ella s'encarrega de tot i em torno a sentir una mica més nena. La veritat es que aquesta situació em confón molt. Ells diuen que em donen llibertat perque mai els he decepcionat, trec bones notes, em porto bé i sóc responsable. Diuen que estan molt orgullosos de mi i tot això. Però sobretot diuen que sóc casi adulta i que he de començar a trobar el meu propi camí i prendre decisions respecte al meu futur. I la veritat això m'espanta una mica. Em fa por no estar a l'altura, fracassar o no aconseguir el que em proposo. Sento la parrafada, però necessito saber si es normal tenir por de que les meves decisions puguin afectar-me en un futur.

Hola chicaenapuros!

Sóc l'Elisabet Aulet. Psicòloga d'Interpersonal.

Doncs estic d'acord en tu! És natural sentir por de que els decisions afectin al nostre futur. Ets molt valenta , ja ho saps, però ser valent no vol dir no tenir por. De fet, la por ens ajuda a prendre decisions de manera responsable i a valorar-ne les conseqüències. Tots hem de tenir una mica de por, la por també és positiva!!!


A vegades ens paralitza, però també ens hem de tirar a la piscina. I mira, saps què? dones informació de que ets una noia molt espavilada i has de confiar en això! És el qeu t'ajudarà a anar afrontant les decisions a la vida!!! i ja hoe stàs fent!!!


Tot sortirà bé!! És cert que a vegades ens equivoquem o les coses no van com voldriem, perquè al vida a vegades també és injusta, i així aprenem a anar fent les coses i a ser valents!!

D'altra banda, entenc també que et sentis confosa a vegades. Tens dret a créixer a poc a poc, de forma natural. per tant, jo et recomano que aprlis amb els teus apres i els diguis com et sents. Ells et veuen forta i independent, però també tens dret a dir com et sents per dins i ells també tenen la obligació d'ajudar-te i saber-ho!!! És la seva responsabilitat com a pares, per tant ho han de saber. Expressar els sentiments és positiu i ens ajuda. Mai som autosuficients, semrpe necessitem un cop de mà!

Endavant

Eli Aulet wwww.interpersonal.cat