Em sento molt sol...

Tinc 19 anys i és que em sento fatal,perquè tinc por de no trobar mai l'amor...potser si arribi mes endavant,però ara m'ho estic passant molt malament...no he fet mai un petó, sentit mai un "ti amo" (a Itàlia així diem t'estimo), sempre m'he enamorat de noies que com a molt em volien com a amic. És difícil d'explicar breument com em trobo, és que tinc problemes de relació amb la gent (però no pas amb nens ) i sovint apareixo estrany i fora de contexte. La cosa és que amb els meus amics parlo català, i fins aquí cap problema, però si ho faig sent italià, a Itàlia, amb gent italiana 100% com jo, ja podrà veure com de raro sóc. És que si estic nervios, o fins i tot només una mica alegre ja no em controlo i se m'oblida el meu mateix idioma, encara no entenc el motiu. Però hi ha més coses. Per exemple, em tallo massa a l'hora de fer fotos, i sempre m'hi nego, em fa massa....vaya, fàstic, de veure'm a una pantalla o en general de veure'm a mi mateix. Al mirall també em costa, tot i que sé que no sóc-no gaire-lleig, però no puc...en general, la meva autoestima no hi és, em sento descol·locat i a vegades fins i tot penso que m'odio a mi mateix -no hauries d'odiar-te, segur ets bona persona: vale, si la psicóloga d'aquesta web m'ha de respondre això, que deixi el teclat però ja, jo necessito ajuda i no pas frases generalistes i sense sentit- . D'amics en tinc, i veuen com de merda estic, i fan lo que poden, però no m'ajuden a superar el buit que m'acompanya només de tornar a casa després de classe, o que em venç sempre que veig a una parella (i normalment són mes joves que jo) morrejant-se o caminant de bracet amb innocent tendresa, com fan les persones...com suposo que faci una parella quan s' estima. D'acord, sé que en una relació també hi ha moments complicats, i dolents, però això em sembla normal...quants cops em trobo a imaginar tenir la persona especial al costat, tot abraçant un coixí...crec que sé estimar, no obstant a vegades puc semblar egoista o ensopit. Però de llàgrimes n'he tretes tantes, perquè les noies que trobo (ara quasi exclusivament per xat, perquè a la realitat no tinc ocasions de conèixer gent nova....em sento massa malament per fer-ho i a més no hi ha ningú nou que s'apunti a la meva colla d'amics) són persones dolces, són fantàstiques, cada cop arriba la "única", la que em pot ajudar a sortir d'això....i ens perdem. Ja sia perquè està enamorada d'un altre (clarament millor que jo), ja sia perquè nota la meva fragilitat i tot sovint la negativitat...en fi, sé que és culpa meva, que primer he de canviar jo, per a què les noies em notin...però sento que és massa feina, jo sol no me'n puc sortir....També porto un any anant a la psicòloga però no serveix de res, l'ansietat que m'agafa i em fa mal al cor cada cop que penso que els altres poden viure un amor i jo no...m'enfonsa cada dia més, i a més d'això he de suportar que aquelles mateixes noies em diguin "ja trobaràs a alguna, n'estic segura...." com si jo hi pogués creure. Ho sé, segur vostè pensa que estic delirant i que sóc un psicòpata....tregui'n vostè les seves conclusions, jo m'he desfogat i avui m'he recuperat una miqueta. ..gràcies per llegir tot això. ..

Hola Leopoldo,

Moltes gràcies per compartir amb nosaltres la teva intimitat. Realment la teva consulta traspua un patiment que nosaltres amb la nostra resposta no podrem canviar d'un dia per l'altre.

Aprofita que estàs en un procés terapèutic per aprofundir més en aquests temes que et preocupen tant. Pots imprimir-te aquesta consulta i portar-li el pròxim dia de visita. Si la rellegeixes, és molt possible que tu mateix siguis capaç de marcar-te diferents punts o aspectes que vulguis treballar. Quan ens posem uns objectius clars i els dividim en petites sub-etapes, són més assumibles i no ens sentim tan frustrats.

Confia en la professionalitat de la teva psicòloga i sigues sincer amb ella.

Una abraçada de part de tot l'equip i bon estiu!!
Laia Sala
www.consultajove.cat