Amor?

Hola... fa uns dies vaig ser expulsada de classe per primer cop en la meva vida... no es gens normal en mi... sóc una alumne exelent, les meves notes son inmillorables... i tot va ser per culpa de un nen... Mentre estava expulsada vaig escriure els meus sentiments... i eren aquests
M’acaben d’expulsar de classe. Avui dia 21-5-2015 ha sigut la primera vegada que m’han expulsat, però també la última. He aprés dels meus errors. He deixat que un nen s’interposi en la meva vida... Però a quin preu? No l’estimo, no m’agrada, només m’agrada “tontejar” amb ell i prou. He deixar que la diversió em deixes cega. NO TORNARÀ A PASSAR. No parlaré més amb ell, l’evitaré sempre que pugui... Així potser aquest estrany sentiment se’n va. Em sento impotent, davant de gent que no em coneix, bé, el meu cosí està amb mi. Ell també ha sigut expulsat. Avui tothom em mirarà a la sortida i demà em preguntaran. ELL està acostumat a estar expulsat. Jan no plora, mai ha plorat per una expulsió, o això crec, no es un nen dels que plora i estudia... és el contrari a mi. I crec que per això tinc aquests sentiments. He deixat de plorar i he perdut la noció del temps, no se la hora, ni quan porto aquí ni quan em queda per sortir... espero que poc. Aquest és el pitjor lloc del món. No vull tornar-hi MAI. El meu cosí està dibuixant, com sempre, està afectat, ho sé,el conec molt bé, però mai demostraria els seus sentiments davant dels seus amics. ELL em mira de tant en tant, no se per que, no li agrado, ja m’he fet a la idea d’això, però una part del meu cervell dubta. No es bo per mi, ho sé. Però sóc com Ícaro, estic volant massa a prop del Sol. L’odio! Sap que estic malament i tot i així no para de molestar-me... serà aquesta la seva manera de estimar-me? No ho crec... Està mirant la carta que estic escrivint entre llàgrimes. No l’hauria de deixar llegir els meus pensaments més profunds, però vull que miri... que senti el meu dolor. Vull que sàpiga el que sento per ELL en aquests moments, odi i crec que alguna cosa més però no estic segura de que... el meu cap em diu que amor, que m’agrada... però no ho crec... vull dir... ELL és “malote” i jo sóc la llesta de la classe... la que no vol veure alcohol i vols arribar verge al matrimoni... i ELL fuma, potser inclús es col•loca... però es ELL. El que em preocupa és que això no és un llibre, no crec que tingui un final feliç per mi...

Les meves preguntes són...
1. Es amor el que sento?
2. Es bo que intnti algo?
3. A ma mare no li agrada gens aquest nen... si al final sortisim... que li hauria de dir?
Gracies i perdo per escriure tant!

Hola bonica,

Sóc la Laia Sala, psicòloga d'Interpersonal. Gràcies per escriure'ns!

Entenem que et sentis així. En aquesta carta hi ha pensaments molt profunds, gràcies per compartir-los amb nosaltres. A vegades acabem reaccionat de forma estranya, que no és coherent amb la nostra forma de ser, però és part de les contradiccions humanes.

Pel que fa a les teves consultes, intentarem respondre-te-les:

1. Nosaltres no podem saber si és amor el que sents o no. Només ho pots saber tu. Amb el temps ho aniràs descobrint i ho sabràs descodificar millor. Sembla que aquest noi ocupa part dels teus pensaments, però has de ser tu qui sàpiga si és amor, si és atracció o si és una obsessió...

2. Per intentar alguna cosa, primer has de tenir clar si t'agrada o no. Si creus que t'agrada, pots observar com es comporta ell amb tu per saber si l'atracció és mútua. No hi ha cap senyal màgica que ens ho indiqui, però pots tenir certes pistes quan: parla amb tu, s'interessa pel que dius, et mira, somriu, es posa nerviós... Però la prova de foc serà quan en parleu directament o t'hi llancis. Algú ha de fer el primer pas, per què no tu?

3. Els pares sempre intentaran protegir-nos i guiar-nos per trobar les persones que més ens ajudin i ens facin feliços. Sovint opinen sobre els nostres amics o les nostres parelles, perquè no creuen que siguin "adequats" per nosaltres. A vegades tenen raó i d'altres no, però ho hem de descobrir per nosaltres mateixos. Si la vostra relació continua endavant, sempre és millor que la teva mare ho sàpiga, així veurà que li tens confiança ;)

Una abraçada!
www.consultajove.cat