consulta (1/2).. 1-5-15

Hola!!
Primer de tot us volia dir que com que sé que aquesta consulta serà molt llarga, la dividiré en dues parts, és a dir que escriuré dues consultes en una. Em sap greu.
Tinc 16 i crec que estic travessant una època de la meva vida una mica complicada, i que tinc massa neguits per ser tan jove. Us explicaré les coses que en aquests moments em preocupen:
1. La situació a casa meva és lamentable. Mireu, jo cada dia torno de l'institut cansada, de mal humor, enfadada amb el món en general. Allà no hi tinc amics, ningú, estic marginada, i el dia a dia se'm fa una lluita constant i interminable. He patit bullying durant tota la meva infantesa i fins a segon d'ESO. Després crec que els nois de la meva classe han “madurat” una mica i se n'han adonat que el que feien no era just, per tant han parat d'amargar-me l'existència. Tot i així, de tant en tant, encara que sigui en broma, em deixen anar algun comentari despectiu. Cada vegada m'afecta més, fa que em senti pitjor amb mi mateixa i constantment tingui ganes de plorar. Quan torno a casa el primer que faig és tancar-me a l'habitació amb clau, estirar-me al llit, i fer alguna cosa només amb mi mateixa, com llegir i escoltar música. Però la meva família crec que no m'entén. Jo tampoc els hi ho explico, em fa por i vergonya, i sé que no ho faré mai. Alguna vegada la meva mare m'ha enxampat plorant al lavabo i li he explicat que em sentia malament pel meu físic (que és un dels meus molts problemes), i que per això em feia cosa sortir al carrer, i que la meva vida era molt difícil. Ella em va dir que no, que era maca, però tan sols ho va dir per donar-me conhort. Em veig sempre lletja, tal vegada ho sóc, però crec que el que em passa a mi no és normal, ja que qualsevol noia que miro la trobo més bonica que jo i amb una important diferència.
No em sé estimar. No em trobo virtuds. Per mi sóc la pitjor persona que hi ha al món. I en tot el que intento fer fracasso. No hi ha res que se'm doni bé. Tal qual. Crec que això és el que provoca l'aversió i el rebuig de la gent cap a mi. No tinc cap mena d'atractiu. Ni físic ni personal... bé, aquests pensaments em tormenten constanment, penso massa, i no ho hauria de fer ja que em sento millor quan no ho faig. Aquest malestar fa que descarregui tot el meu mal humor contra la meva família. No sé per què, però sento una ràbia cap a ella increïble, els insulto constantment i a vegades he tingut ganes d'aixecar-los les mans. Els dic de tot, cada dia. Tinc una germana que és cinc anys més petita que jo, s'assembla molt a mi quan era petita, i com que m'hi veig reflexada (jo diria que és per això) sento una ràbia cap a ella que no és pot explicar. En resum, em porto fatal amb la meva família... i no ho sé parar. I és que només em vénen al cap pensaments negatius, sóc incapaç de pensar res de bo! O de veure les coses amb optimisme.. i el que us volia preguntar és: hi ha algun remei per veure-ho tot una mica més bonic i menys negre? I controlar els meus atacs de ràbia? Millor continuo en una altra consulta!!

Hola kakbesha,

Gràcies per escriure'ns i explicar-nos com estàs. Sóc la Laia Sala, psicòloga d'Interpersonal.

Sovint els nostres pensaments ens juguen molt males passades, oi? És normal que puguis tenir por o vergonya d'explicar a la teva família la situació que vius a l'institut, però et recomano que en parlis i els expliquis. Segurament ells s'adonen que tu estàs patint, però si no parles amb ells, no poden endevinar què passa. Ells no estan dins el teu cap i no poden saber que tota la ràbia que sents cap a ells, és només la ràbia cap a algunes situacions de l'institut.

Agafa amb la teva mare una estona que estigueu tranquil·les i diga-li que li vols explicar una cosa. Potser et sentiràs una mica incòmode al principi (no és fàcil explicar-ho!), però veuràs com mica en mica et deixaràs anar i podràs explicar-li com et sents. També és un bon moment per demanar-li a la teva mare què necessites d'ella. Què t'agradaria que fes ella per tal que tu estiguessis millor. Parleu entre totes dues i busqueu diferents solucions, que sempre n'hi ha!

Sé que no és fàcil, però veuràs que amb una mica d'esforç, tot aquest món tan negre es va destenyint i recuperant els colors. Potser tindràs moments en què serà tot fosc, però no oblidis que la teva mare i la teva família estan al teu costat per donar-te suport i ajudar-te. Deixa que t'ajudin ;)

Pel què fa al teu aspecte físic.... et proposo "el repte del mirall". Tria un moment del dia (al matí o al vespre) i mira't al mirall buscant alguna part del teu cos que t'agradi. Pot ser l'espatlla, un genoll, una piga, l'orella, la boca, un dit, una ungla, el cul,... o fins i tot una pestanya!)
Intenta cada setmana descobrir una part del teu cos que t'agradi. El teu cos t'acompanyarà tota la vida... i és més fàcil viure bé amb el cos que tenim, que no pas odiar-lo sempre, no creus?

Una abraçada molt forta bonica!!
www.consultajove.cat