Hola! Gràcies per adelantat només pel fet de llegir això. Bé, em dic Silvia i tinc 15 anys, i sempre he sigut una noia molt callada i obedient, però això a casa. Fora de casa sóc més xerraire amb els meus amics i més boja (sense deixar de ser obedient), però aquest costat de mi, els meus pares no el coneixen. El cas, és que des de fa temps que a casa les coses no van bé. El meu pare està a l'atur i la meva mare treballa massa, fins i tot ha hagut d'estar de baixa per una lesió provocada pel treball, i això ha causat una situació d'estrés constant. A ma mare, ara només la veig a l'hora de sopar, ja que al matí m'envaig abans que ella es desperti i al migdia ella s'envà a treballar abans que jo torni de l'insti. El cas és que a casa sempre estic amb mon pare i amb ell doncs... mai hem tingut una relació de total confiança. Ell és molt callat, (al igual que jo) i parlem el just i necessari, sense explicar-nos res. He de dir que tinc una germana, de 19 anys, però com va a l'universitat quasi mai para a casa, tampoc. I quan hi és, ella és sempre el centre d'atenció... sempre és ella la que explica tot el que li ha passat, i ara que ha trobat feina sempre explica alguna moguda o alguna proposta que li han fet per marxar a treballar a un altre lloc o coses així. A l'hora del sopar que és quan estem tots junts, només s'interessen per ella. Ningú em pregunta res, ni em parlen, ni jo tampoc parlo. Porto molts mesos amb la moral molt baixa per circumstàncies a l'escola i amb els amics, i aquesta situació a casa no ajuda molt a que estigui de bon humor. Estic molt sensible a qualsevol cosa que em diuen o que em passa, per petita que sigui. Les úniques vegades que parlo amb la meva família quasi sempre és perque discutim constantment. Sempre he sigut la bona nena, i ma germana la boja i irresponsable, però encara i així sembla que ella sigui millor que jo en tot. Això no ho he explicat a ningú, però cada vegada fa més mal. No puc més.
Elena Crespi Data: 16/01/2014 16:34
Hola Silvia!
Gràcies per explicar-nos la teva situació.
Et proposo dues coses:
1. Que intentis explica'ls-hi als teus pares, des de la tranquil·litat, des del cor, com et sents. NO intentant culpar-los però sí explicant la situació que vius. Sobretot calmada i serena.
2. Que intentis canviar tu d'actitud primer: què passaria si estiguessis més riallera i si els hi expliquessis alguna cosa de l'institut? No cal que intentis tenir grans converses però almenys incorporar algun somriure i alguna anècdota amb el teu pare o al vespre sopant.
Podries buscar la complicitat de ta germana? Espero que si!
Una abraçada i ànims!
Elena Crespi i Asensio - www.interpersonal.cat
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
