Sóc molt covard

Hola! Sóc en Carles i vull parlar de lo següent:

L'altre dia anava al tren de tornada cap a casa meva després d'un dia llarg amb un amic a Barcelona (l'amic anava al tren amb mi). La qüestió és que just avans de pujar al tren, a l'estació hi havia una noia esperant-lo que em va cridar l'atenció, però no hi vaig fer cas. Quan vam pujar al tren, la noia es va posar als seients de la dreta (jo anava a la finestra amb el meu amic). Anava passant el temps i la noia i jo no paravem de creuar-nos mirades. Mirades de les que estàs un segont mirant-nos els ulls mútuament i els 2 tornavem a desviar per que al segon de mirar-nos, el cor s'et posava a mil. Vam estar tot el viatge igual, inclòs, de vegades, compartiem una mica de somriure. Ella estava sentada al costat d'un noi (desconegut, ella anava sola) i a mitat de trajecte el noi es va baixar, per lo que la noia es va quedar sola. Durant tot el viatge mi fixava moltíssim en ella, i nomès mirava cap a baix (no tenia mòbil) i nomès pujava la mirada per mirar-me a mi un instant i tornar a desviar la mirada. Quan es va quedar sola, jo pensava: ara és el moment per sentar-me d'avant d'ella i conèixer-la (els seients eren els que hi van 4 junts, 2 cara a cara). Anava passant el temps i no m'atrevia a anar-hi. Pensava: si hi baixa a la mateixa parada que jo, al sortir del tren, em llençaré. Però no, va baixar 3 parades abans. Quan es va aixecar per anar a la porta, estant dreta no parava de tornar a creuar mirades amb mi, però aquesta vegada, em mirava d'una forma com: la mare que et va parir, diga'm alguna cosa, que marxo! Jo sabia que li havia de dir alguna cosa i que ella volia, però no em vaig atrevir. Quan va baixar del tren, la vaig veure per la finestra i instants desprès vaig pensar: sóc imbècil.

Em va passar el mateix amb una altre noia, però en aquest cas, anava amb ma mare, que és pitjor. Amb el cas de la noia que acabo d'explicar, estava a punt, inclòs, d'escriure-li un missatge amb el meu mòbil amb lletra gran i que quan em mirés, ho veiés. Al final, no vaig fer res, i inclòs jo pensava que havia perdut una oportunitat perfecte per conèixer el meu primer amor (tinc 18 anys i encara no he tingut parella, per X o per B). Sóc molt cobard, li hauria d'haver dit alguna cosa a la noia del tren, però no em vaig veure amb el coratge suficient! Fins i tot, vaig entrar al Facebook i anar al Facebook de Sant Sadurní d'Anoia per veure si hi havia la casualitat de veure-la, però obviament, va ser impossible. Jo no sé que fer, per culpa de la meva covardia estic perdent moltes oportunitats de conèixer a algú que, inclòs insitu, penso que ella també està dessitjant que faci el primer pas. Necessito ajuda, consells! Moltes gràcies i disculpa'm pel tros de consulta que he escrit, però necessitava desfogar-me a algú (encara no ho havia explicat a ningú). Porto des d'aquell dia (ja ha passat més d'una setmana) desitjant que tant de bó em torni a retrobar amb aquesta noia i, estigui amb qui estigui ella o jo, apropar-me i demanar-li, encara que sigui, el número de mòbil o el Facebook. No puc parar de repetir-me que sóc molt imbècil i no paro d'arrepentir-me de no haver-li dit res al tren.

Hola Charlie! Sóc l'ELi Aulet. Psicòloga d'Interpersonal.

Doncs com bé dius estic d'acord amb tu de que les pors ens fan perdre oportunitats! És cert però que no cal angoixar-te eprquè n'apareixeran me´s de oportunitats, però si que penso qeu la solució de la por és afrontar-la i que és important que comencis a fer passos.

Quan comencem a fer passos davant les nostres pors ens adonem de que som capaços de tirar endavant i així és com un va avançant i es va sentint més valent.

Jo et diria que tampoc hi ha claus màgiques per superar les pors. Simplement es tracta de dir endavant i anar fent passets. El més important és que tu mateix prenguis la decisió de dir: " començo a afrontar la meva por!"

I després t'arrisquis a que les altres persones i la vida et digui que si o que no. No sempre tot va com volem o obtenim els resultats que volem, però si que és cert que fent passos ens anem apropant al que volem! Si ens quedem parats només acabem aconseguint més fracassos i pensant que no som capaços!!

Et pot ajudar també pensar què has fet en altres àrees de la teva vida per superar les pors. Si ho fas amb atenció trobaràs pistes que t'has dit a tu mateix per fer el primer pas!

És important recordar que sense pors no tindriem la valentia! Tots tenim por i depèn d'un mateix afrontar-ho! Veuràs com et sorprens positivament!

una abraçada

ELi Aulet www.interpersonal.cat