18 anys i baixa autoestima

Hola Elena! El mes passat vaig complir 18 anys, i malgrat que tinc una vida social força activa hi ha un tema que des que puc considerar-me adolescent que em preocupa bastant, i cada vegada més: l'amor. I és que mai he estat afortunada en aquest sentit, no he tingut MAI novio, ni cap "lio" o "rotllo". Res de res. Fa uns 10 anys em vaig enamorar durant 5 anys d'algú que mai em va arribar a correspondre (mai més he tornat a sentir el que vaig sentir per ell fins al dia d'avui). A mida que m'anava fent gran, veia com la gent del meu entorn (amics, amigues, coneguts...), principalment les meves amigues, als 14, 15 o 16 anys s'enrotllaven amb nois, començaven a tenir novio, "rotllos d'estiu", etc. Als 17 anys estava realment preocupada, trista i amb l'autoestima força baixa cada dos per tres perquè em sentia i encara em sento buida, sola (malgrat que sé que tinc gent que m'estima al voltant com els amics i la família), trista, recordant els desamors, les desil•lusions, recordant tot allò que mai va poder ser, sentint-me diferent dels altres, desvaloritzant-me, trobant-me defectes i més defectes. Als 17 anys encara no m'havia liat amb cap noi, i això em tenia molt preocupada, sobretot perquè molt poca gent del meu entorn es trobava en la mateixa situació que jo. No ha estat fins fa aprox. 2 mesos que em vaig liar per 1a. vegada amb un noi. Pensava que besar-me amb ell m'emplenaria emocionalment parlant, que no em sentiria tan malament, però no va ser així. La solitud que sento des de fa tants anys em martiritza. Moltes nits, quan tothom ja dorm, ploro quan sento que tinc un nus a la gola i que ja no puc més. I l'entorn que m'envolta diàriament no propicia a que em senti millor, sinó tot el contrari: ara als 18 pràcticament totes les meves amigues ja han tingut o tenen novio. I suposo que és el més normal del món! Potser la que no és normal sóc jo... Sentir-me estimada per algú que fos especial per a mi és el que sempre he desitjat, i ara més que mai. Sempre he tingut el pressentiment que en la meva vida tot va al revés i que la sort mai m'ha acompanyat, en comparació a la dels altres. Porto anys gaudint de les meves amistats, sóc molt empàtica, i per res del món les vull perdre, però així com elles han trobat algú especial, jo no. Fa anys em sentia realment bé explicant les meves preocupacions i els meus desamors a les meves amigues, em consolava i em desfogava, però ara no tinc ganes de parlar d'aquest tema amb elles i amb ningú perquè sé que no em sentiré millor, i perquè no trobo amigues que es trobin en la mateixa situació que jo; sé que per més que ho intentessin no podrien entendre'm; els consells sempre es repeteixen i estic cansada de sempre escoltar el mateix: tot arriba quan menys t'ho esperes, quan menys ho busques. Sempre la mateixa cantarella. Què puc fer per sentir-me millor amb mi mateixa, per deixar de comparar-me en excés amb els altres, per no envejar la vida personal de les meves amigues, per no sentir-me diferent? Surto amb els amics de festa per distreure'm, per oblidar tot això, però em costa lligar amb els nois, em moc bastant per diversos ambients per conèixer gent però encara no he trobat algú realment especial... Ja començo a estar-ne cansada que la vida no em somrigui.

Espero que puguis donar-me algun consell o alguna recomenació. MOLTES GRÀCIES!

Hola, no sóc l'Elena, sóc l'Assumpta Muns, psicòloga d'Interpersonal.
Gràcies per la teva confiança.
Primer de tot, dir-te que entenc la teva preocupació entorn a aquest tema de l'amor. A tots/totes ens agrada poder trobar una persona que ens estimi, que ens cuidi, que estigui per nosaltres, etc. , una parella vaja. Independentment que tinguem família i amistats que ens estimin i altre tipus de relacions socials. És un altre tipus d'amor i entenc que tinguis ganes de "tastar-lo". També és veritat que avui dia les nois i nois de la teva edat, comencen a tenir relacions de parella cada cop més joves amb 14 o 15 anys. I entenc que et preocupi el fet que tu no n'hagis tingut cap, però...dir-te que tant normals són els que en tenen com els que no en tenen, els o les que en tenen a 15 com les que no en tenen a 25. Amb això vull aconsellar-te que, primer de tot, deixa de qüestionar-te tant i comparar-te tant amb la resta de persones. "Normal"
ho és tot... per dir-ho d'alguna manera, mentre tu ho decideixis. L'amor no ha de ser una cursa contra rellotge per veure qui en té més o qui arriba abans!!!. Segur que no és així.

Per altra banda, tens tot el dret a estar trista i preocupada o rabiosa per aquest fet. Però...no deixis que aquestes emocions t'envaeixin sempre el teu cap, en tot moment. Deixa de pensar per uns moments que no ets normal, que no serveixes per res, que tens mala sort...deixa per un moment la tristesa, les desil•lusions i els sentiments de fracàs i pensa en tot allò de positiu que tens (que personalment crec que deu ser molt, només per la capacitat de reflexionar i de demanar ajuda que has mostrat i també per aquesta vida social tant activa que tens). Intenta "gaudir"
de tot allò que tens en comptes de "patir" o només desitjar allò que no tens. Estic segura que si intentes treballar en tot això, intentes conèixer-te, valorar-te i estimar-te més a tu mateixa...tot anirà millor. Ah, i sobretot, deixa de jutjar-te. Pensa que allò que pensem de nosaltres mateixes ho transmetem als altres, i si comences a sentir-te millor amb tu mateixa els altres també ho percebran...
Per últim, és normal que no t'omplís emocionalment parlant el petó que et vas fer amb aquest noi. Les primeres vegades...en contra del què se sol dir, no són gairebé mai les millors.
I si veus que tu sola no te n'en surts, pots demanar ajuda a algun/a professional psicòleg/a. Confio en què te'n sortiràs. Una abraçada!!!
Assumpta Muns Altarriba
www.facebook.com/assumpta.munsaltarribapsicologa