necessito a algú que m'escolti siusplau...

Tinc 16 anys i estic lluitant contra l'anorèxia però tinc la sensació de que ja no em queden forces. A l'escola es van començar a preocupar perquè em veien malament però els meus pares no li van donar importància. Ara fa 2 anys vaig entrar a un centre i va ser aleshores quan els meus pares van veure la gravetat del problema que menys a mi, a tots els semblava evident, i ho era, ja que media 1.58 i pesava 36kgs i a més tenia depressió, però tot i així jo em veia increiblement gorda, que estúpida. He estat en aquest tractament durant un any i mig i he recuperat molt de pes, massa. Ja no ho podia suportar més i vaig demanar l'alta voluntària. Al principi de sortir del centre tot anava perfecte, tan, que vaig decidir deixar de prendre els antidepressius i em van deixar de contolar el pes. Ara medeixo el mateix i peso 48kgs, es insoportable, em miro a cada mirall i em faig fàstig, veig un plat de menjar al davant i m'agafen atacs d'ansietat, faig esport fins al punt de marejar-me i tot i així no baixo de pes, no sé que passa, estic desesperadissima i ja fa dies que em passa pel cap el suicidi, però no ho faré, he de ser forta. Odio plorar perquè no hi tinc dret, conec gent que està molt pitjor i no ho fa, però no puc evitar-ho. No vull tornar a cap centre, ni parlar amb cap psicòleg ni tornar a medicar-me. Tinc èpoques i sé que vindran temps millors, sempre venen, només és una crisi però no sé si podré aguantar tot la vida així, algun dia deixaré de veurem malament i podré menjar i tenir una vida normal? perquè sino no se quants anys més ho podré suportar...
Probablement no consideris això una consulta perquè no estic preguntant exactament però necessito que algú que m'entengui m'escolti i em doni la seva opinió, és molt important per mi... siusplau necessito una resposta quan abans millor... Gràciees

Hola! Gràcies per compartir amb mi la teva preocupació, pel que dius sé que ho estàs passant molt malament i em sap molt greu. Primer de tot i molt important, patir anorèxia i veure's grassa tot i estar massa prima no és cosa de ser estúpida, sinó que és cosa d'una malaltia mental greu que pot afectar a qualsevol persona. No eres estúpida, tenies un problema que et feia mal. Segon, i molt important també, tens tot el dret del món a plorar. Totes les persones tenen dret a plorar sigui quin sigui el motiu que els fa mal. I donat que estàs passant per un trastorn de la conducta alimentària, és més que comprensible que tinguis ganes de plorar. Un trastorn de la conducta alimentària es pot curar, però per curar-se és indispensable rebre tractament. Sé que no vols tornar, però és la única manera de recuperar-te i trobar-te bé, sent capaç de dur una vida normal. És indispensable que entenguis que el que t'està passant NO és culpa teva, i que necessites ajuda professional per sortir-te'n. Fer tractament és dur però té un bon resultat, així que val la pena fer un esforç i col·laborar amb el tractament al 100% per després estar bé, que no pas patir la malaltia tota la vida. Deixat ajudar, parla amb la família i aneu al metge, tens molts anys per davant per gaudir de la teva vida i et mereixes ser feliç. Molts ànims i molts petons!! (Truca'ns a Fundació Imatge i Autoestima si necessites parlar: 93 454 91 09).