ANA i una mica MIA

Fa mesos que soc ana, però tambe tinc una mica de mia. M'explico: Avans em quedava a dinar suposadament al cole, però m'anava a casa i no menjava, o menjava una poma o alguna cosa aixis nomes, tirava els bocatas i a vegades nomes sopava, però perke estaven els meus pares. Normalment vomitava els caps de setmana o despres de sopar, ja que m'obligaven a menjar bastant, fins que un dia em va sortir sang i vaig decidir parar. Em vaig mentalitzar de que no podia potar mes i vaig començar a menjar molt poc i fer esport. Els meus pares poc a poc es van anar preocupant i em van pesar i pesava 53kg (medeixo 1,70). Es van espantar molt i em van treure de dinar al cole i etc. Llavors lo que feia era emportarme una bosa a casa me avia i tirar el menjar sense que s'adones, pero em va pillar una bossa me mare i es va liar. Ara em controlen mes, pero segueixo menjantpoc i eso, els meus pares es pensen que peso 55kg, pero peso 54, i em diuen que em volen engordar mes pero jo no vull perque ja em veig les cames molt gordes amb 54 kg... no se que fer... ja he parlat amb ells (sobre que no vull engordar perke ja em veig be aixis) pero no em fan cas i m'ha dit que ja veuran si em deixan anar a londres amb el cole, perke no es refien... que faig per a que em deixin anar i tornin a confiar en mi??

Hola! Sóc l'Elisabet AUlet. psicòloga d'Interpersonal.

Doncs deu ni do tot el que expliques. No ha estat gens fàcil ni t'ha portat massa conseqüències positives: això de vomits amb sang, el que els teus apres han perdut la confiança...

Entenc que els teus pares estiguin molt preocupats. Tu com ho veus?

Em sorprèn que el que et preocupi sigui si pots anar a londres, enlloc de si la teva salut corre perill. has anat al metge a revisar que tot estigui bé? Jo et recomano que facis una visita al metge. Un pot sentir-se bé amb el seu cos i cuidar-se eprò sense passar-ho malament.

D'altra banda, has mirat de compensar tot el tema de com et veus físicament amb el de com et sents per dins? Què fas per ser feliç? quijnes qualitats tens? Aquesta part també e´s essencial epr veure'ns bé epr dins i epr fora. Et recomano que intentis descobrir com et relaciones amb tu mateixa i què fas per sentir-te bé, me´s enllà del que els altres pensen de tu. Potser fins i tot fer unes sessions de psicoterapia et podria ajudar. Estic segura que els teus apres estarien me´s relaxats si els hi dius que estàs disposada a treballar també emocionalment.

No se si és només una qüestió de confiança la dels teus pares. Diria que sobretot és preocupació per a què no et passi res greu. Si ells no et veuen capaç de cuidar-te com una persona madura fa, serà difícil que et deixin fer coses més de "gran".

Si decideixes cuidar-te i anar al metge els podràs demostra la confiança. la confiança es guanya amb fets i no amb paraules. Si consideres qeu necessites ajuda perquè no tens les estratègies suficients per ensortir-te'n sola pensa que a tots ens passa i qeu un treball psicoterapeutic et pot ajduar molt.

Endavant! u

Eli Aulet
www.interpersonal.cat