Ajuda

Tinc 14 anys i.. nose per on començar
Bé, fa dos mesos que el meu pare ha mort de càncer de pulmó i cervell i realment estic molt perduda. Els meus amics es pensen que jo estic perfecte perquè quan estic amb ells intento estar-ho, però la idea que el meu pare s'hagui anat m'tormenta.
Ell era l'únic de la família que m'entenia i ja no sé on recòrrer, tinc ganes d'acabar amb el sofriment, però tinc la sensació que si ho faig, l'estic deixant de cantó. Tinc por de no poder arribar a ser la persona que podria ser si ell m'aconsellés diariament i no puc amb tot això.
Sóc la petita de la casa i es pensen que em poden tractar com una nena indefensa. El meu rendiment escolar està baixant moltísim i no puc evitar de deixar el tema. La gent sempre em diu, ets una persona forta! Però cada dia que em llevo em faig la mateixa pregunta:
Ser forta és saber enfrontar-se a totes aquelles coses que em costen? Perquè realment nose en quina fase estic. I bé tinc un novio que m'ajuda molt però ell també té problemes a casa i no m'agrada parlar de les meves coses, encara que sé que en ell pucconfiar.
Sóc una persona negada a obrir-me i es una idea que tinc clara, no m'agrada que em veguin ni trista. Perquè així em sento debil i inofensiva i només vull que el meu pare torni. Perquè sé que no ho tinc assumit, penso que cualsevol dia trucara a la porta i escoltare la seva veu i sé que m'estic enganyant.

Hola Petitona,

Em sap molt greu la situació que estàs vivint. No és fàcil assumir la mort d'una persona que estimem i encara menys si és algú tan important com un pare.

El primer que et diré és que no et mortifiquis per trobar-lo a faltar. És natural que el trobis a faltar i segurament serà un sentiment que t'acompanyarà al llarg de la teva vida, però et prometo que aprendràs a recordar-lo sense aquest dolor que t'ofega.

No sé si vas poder parlar amb ell a soles abans que morís, però de totes maneres et pot ajudar molt si li escrius un diari. Dedica 20 minuts al dia al teu pare. Escriu i explica-li com et sents, què t'ha passat durant el dia, com t'agradaria que hagués sigut el teu dia.... Fes d'aquest moment una estona especial amb el teu pare. Veuràs com mica en mica et reconfortarà saber que tens aquesta connexió amb ell.

Per altra banda, no tinguis por a estar malament. Deixa que la gent del teu entorn sàpiga que et fa mal la seva pèrdua i deixa't cuidar una mica. No estàs mostrant-te dèbil, sinó honesta amb tu mateixa. És important que reconeguem en quin moment estem, perquè això ens guia a nosaltres i també als altres a l'hora d'actuar.

Dóna't permís per estar malament, per plorar, per cridar, per enfadar-te amb el teu pare, són emocions naturals i les has de sentir. Deixa que apareguin, no intentis amagar-les. Si ho necessites parla'n amb algú de la família o amb els teus amics.

Procura que no et posin pressa per "estar bé", ni tampoc te'n posis tu, eh? És un procés llarg i dolorós, amb alts i baixos (dies que estaràs millor i dies que et sentiràs malament), però deixa que faci el seu curs... veuràs com mica en mica podràs anar assumint aquesta pèrdua.

Una abraçada bonica
Laia Sala
www.consultajove.cat