Desahogar-me.

Hola sóc l'Anna, tinc 14 anys, vaig a 3r d'ESO i necessito poder-li contar en algú els meus problemes, i vaig trobar aquest consultori, i no m'hi decidia a entrar fins avui que sento que necessito més que mai consell.

Des de 2n de primària alguns nois i noies de la meva classe m'ataquen amb les seves paraules, dia a dia suporto les seves mirades de burla com es giren i riuen amb els seus amics, sento com m'insulten, com em fan sentir com una merda i com els hi agrada. Quan anava a 5è em vaig tornar una miqueta diferent dels altres, m'agradava estar sola, però això m'ho guardava per mi igual que tots els meus pensaments, i m'ajuntava amb els meus ''amics''. A 1r de l'ESO els meus problemes van anar cap a més, hi havia de suportar les discussions dels meus pares diàriament a casa meva, un germà que era com invisible, mai m'ha tingut gaire en compte, sempre hi ha hagut alguna persona en la seva vida més important que jo, ja no podia més, però resistia en el món perquè encara em quedava una cosa el meu avi, aquella persona que era com el meu millor amic, però ell va morir aquell mateix any. Ara vaig a 3r d'ESO, he notat com les meves notes van baixant, vaig suspendre biologia del primer trimestre i per si fos poc, he suspès la recuperació, no se com dir-li als meus pares sense que s'enfadin. No se el perquè ja no em ve de gust sortir amb les meves amigues, dues d'elles les tinc com millors amigues des de 2n de primària després hi ha una altra des de 6è de primària, però d'ençà que es coneixen entre les 3, ja no són les mateixes amb mi, i de fet de vegades sento que no vull que ho tornin a ser mai més, és més si fos per mi mai tornaria a parlar amb elles. Cada dia veig com va a més l'assetjament dels meus companys, li he dit als meus pares de la manera més seriosa que he pogut, però ells no han fet res per ajudar-me. El meu germà segueix sense fer-me cas. Els meus problemes van a més. M'he tornat una diana de tots aquells que me'n volten. La gent no m'entén. Estic a la vora d'un precipici, començo a mirar el suïcidi com una mena de vía d'escape. Em dona igual ja el que els demes hi pensin sobre això, ja no em queda res pel que lluitar. I després de tot això ve el meu problema amb el meu cos, sóc una noia prima, massa, el meu pare i el meu germà de petita em deien anorèxica, i això m'està acompanyant cada dia de la meva vida, he intentat menjar més, però simplement no puc. No sóc una noia especialment guapa, tinc defectes, les meves dents que no puc millorar perquè no hi ha diners, porto ulleres, tinc un nas estrany. Les meves cuixes són massa fines. Se que necessito ajuda, però per més que vulgui no em puc permetre un psicòleg. Tot el meu món ha caigut.

Perdó per les molèsties i gràcies.

Hola Anna,

Primer de tot benvinguda al consultori. M'alegra saber que has vist en nosaltres un espai on et sents còmode per explicar-nos la teva situació. Segurament estàs passant per un moment complicat de la teva vida i sents que tots els àmbits t'estan ofegant i no veus sortida. Però intentarem canviar les ulleres i veure-ho tot per separat, et sembla?

Pel que fa a l'assetjament, és un tema molt greu i cal que busquis ajuda. Si els teus pares no et prenen prou en sèrio, ves amb el teu tutor o tutora, si ell/a tampoc et fa prou cas, ves a parlar amb el cap d'estudis o amb el director del centre. Sé que potser creus que això no servirà de res, però creu-me, t'ajudarà moltíssim. Agafa forces d'on sigui, però no permetis que això es mantingui en silenci. Mou mans i mànigues per fer-ho saber, no es pot tolerar que això continuiï, ningú es mereix passar el que estàs passant.

Respecte a la família, és molt possible que amb el teu germà estigueu vivint un moment de distanciament. A vegades passa entre germans, que durant l'adolescència, semblen dos desconeguts, però no pateixis, en els moments importants el recuperaràs i d'aquí uns anys us retrobareu com a adults i podreu tenir una bona relació.

Amb les amigues tinc la sensació que tu també t'aïlles una mica. En alguns casos tenim tanta por de ser rebutjats que ja no ens acostem a les persones que ens importen i elles ho viuen com si nosaltres no vulguessim estar amb elles. Entens el que et vull dir? Fes un esforç per estar amb les teves amigues, per buscar moments on poder riure i passar-vos-ho bé, per viure "aventures" que s'acabaran convertint en anècdotes.... Aprofita els moments perquè et donaran una estona de benestar!

I finalment, respecte al cos.... és important que facis saber al teu pare i al teu germà que aquests comentaris que fan et fereixen. Sovint no estem contents amb el nostre cos, però és el que ens ha tocat, així que millor el cuidem, no creus? Un cop a la setmana posa't davant del mirall i busca alguna part del cos que t'agradi, no marxis fins que no la trobis. Poden ser les mans, una piga o una pestanya, però l'has de trobar! I cada setmana descobriràs noves parts dels teu cos.... ja veuràs!

Espero haver-te ajudat una miqueta, si necessites qualsevol cosa, saps que pots utilitzar el consultori tantes vegades com vulguis, per això hi som ;)

Una abraçada bonica i molts ànims!!
Laia Sala
www.consultajove.cat