No se que fer...

Hola! Primer de tot, gràcies per el treball que feu, ajudeu a moltes persones des de dubtes petits i preocupacions que tenim fins a grans embolics.

No se com explicar com hem sento, perque ben bé no ho se. Quan vaig començar la ESO, hi va haver un gran canvi en les meves amistats, jo habia de marxar a un lloc una setmana i al tornar totes les meves amigues s'havien separat, i casi oblidat de mi. Quan li vaig dir a la que era la meva millor amiga si podia anar amb ella, hem va dir que no, que aixo s'ho tendria que haber avisat abans.. Bueno, que em van deixar de costat d'un dia per l'atre. Aquella setmana ho vaig pasar malament, no tenia amb qui anar i bueno, unes noies de la meva clase em van dir de quedar i tal, vaig començar a anar amb elles. Elles eren les tipicas popus perfectes per així dir-ho, i jo i la meva millor amiga eram bueno, nosaltres. Anar amb ellas per a mi era divertit i m'ho passava be, pero ellas lligavan, saludaven a tothom i cauen be a la gent, jo mes be era la que anava amb elles(com sempre he sigut). Vaig començar a despreciarme, que si ella tenia millor cos que jo, ella no tenia grans, la roba li quedava millor... Un dia vaig decidir cambiar, pero no volia dir-li a la meva mare que volia aprimarme, no se, per ells soc com la filla perfecta i mai m'he he precocupat per aquestes coses, es suposa que jo no soc així. Dons, vaig veure una pàgina d'internet em deia com aprimar-me x kg en pocs dies i no se perque vaig fer cas.. Suposo que era una mica idiota. Vaig fer-ho, m'apuntava les calories i vaig començar a buscar informació sobre aliments laxants, exercicis.. Vaig aprimar-me pero no podia aguantar sense menjar i cada cop que menjava, menjava moltisim i m'agreixava el doble. Sempre pensava en el vòmit, ja que tal i com ho pensava jo, sonava facil i no m'atrevia, pero un dia havia menjat moltisim i hem sentia fatal, dons, ho vaig acabar fent. No era algo que fessin habitualment, pero si cada vegada que realment m'havia pasat. Realment, m'ho havia buscat jo, ja que vaig ser qui ho va decidir i era algo que encara em sento culpable, molt culpable per tot el que vaig fer. El que estava fent, volia fer-ho pero no volia que el meu cap vulgesi fer-ho, no se si m'explico.. Vaig pensar que explicant-li a les meves millors amigues hem sentiria millor i bueno, mes o menys així ho vaig fer, m'agradava que es preocupesin per mi, perque era una manera de veure que m'estimavan i no estava sola, pero en realitat m'arrepenteixo molt d'haver-so dit, ja que crec que elles tenen una imatge de mi en la qual aixo no quadra, i sempre s'enrecordaran. Poc a poc, he anat deixant de fer una mica tot allò, encara que degeixo tenint una imatge negativa de mi, no m'agrado, sento que no encaixi en cap lloc.. Ara vaig amb unes altes amigues pero aquestes son també molt millors que jo, son guapas, no son res tímides i molt sociables, jo gairebé no parlo mai, només amb elles, sento que no tinc mes que a la meva millor amiga i encara així he de fer veure que m'estimo a les altes, que tinc amigues, i que m'encanta la meva vida, encara que hem paso el dia ficada a casa perque surten amb gent amb la que no encaixo i sempre sobro. Encara que també tinc el seus moments d'alegria i que em sento bé, crec que faig veure a tothom una persona que no soc, i no se com canviar.. Tinc por de tenir 20 anys i continuar pensant d'aquestes manera.. Continuo culpan-me per tot allò que vaig fer ja que avui en dia, encara no m'agrado i cada x temps començo de nou a contar calories, reduir menjar.. Segurament sera una tonteria, i se que va ser culpa meva per començar a fer allò.. Pero no se com sortir-me d'aquesta.. Sento tot aquest rotllo, pero no sabia a qui explicar-li.. Gràcies!

(No sabia si posar-ho a aquest apartat o alimentació)

Bona tarda,

Sóc Carlota Portabella, psicòloga d'Interpersonal. Moltes gràcies per la teva consulta i per explicar-nos amb tant detall com et sents.

La teva consulta ens ha sorprès, ja que, en comparació amb algunes de les que ens trobem habitualment veiem que està molt ben escrita, molt ben estructurada, molt clara... això ens fa veure que ets una persona intel·ligent, capaç, i amb una gran capacitat de reflexió.

Pel que llegim en la teva consulta, sembla que ja tens clar i decidit que no t'agrada aquesta situació, que estàs cansada de buscar el reconeixement dels altres i que per tant, només et falta fer petits passos per fer que aquesta situació canviï. Pensa que et defineix, quines coses vols i quines no vols, i a poc a poc, vés agafant petites coses i vés incorporant canvis en el teu dia a dia. No vulguis fer-ho tot de cop, ja que mai és fàcil! Sempre és millor fer petits passos que els puguem anar incorporant en el nostre dia a dia.

Pel que fa al tema de l'alimentació et recomanarem, primer de tot, que escriguis a l'apartat d'alimentació, ells són experts en aquests temes i segur que et poden donar molts bons consells. Per altra banda, si veus que no pots evitar aquestes conductes et recomanaré que els hi expliquis als teus pares i que busquis ajuda d'un professional que et pugui ajudar a posar fi a aquesta situació.

Carlota Portabella

www.consultajove.cat

Hola! Moltes gràcies per la resposta i l'ajuda.

Estic intentant veure de canviar coses que no m'agradin i poc a poc anar canviant... Vaig enviar la pregunta a l'apartat d'alimentació, pero encara tinc un dubte... Crec que em seria de gran ajuda algu amb qui parlar sobre com em sento, ja que no tinc amb qui fer-ho, pero no se com dir-lis als meus pares, mai he tingut cap inseguretat ni problema. Com ja vaig dir, faig veure a tothom que soc una persona que crec que no soc, per molt que ho intenti, no puc ni imaginar-me la seva reacció... Estic gairabé segura de que mai parlaré d'aixo amb ningú i espero que pasi sol, pero no passa... Faig veure amb mi mateixa com si no haguès pasat res pero no puc, el meu cap no para de donar-li voltes a tot. Pot ser no es gaire greu ni preocupant, pero el fet de no poder treure'm-ho del cap ja em cansa. Al meu institut hi ha una dona que ens va vindre a dir que si teniam algun problema ella estava allà per que poguesim parlar amb ella i vaig pensar danar-hi, el problema esque no se quin és l'horari ni res i li hauria de demanar al meu tutor, i aixó ja és un altre problema... Tampoc puc veure com reaccionaria ja que per ell crec que també soc igual, una noia de bonas notas, que té una família genial, toca perfecte i pot aconsegui tot alló que es proposi.

A vegades penso que per tal d'acabar amb aixó he de fer tot allò que el meu cap vol fer (amb el menjar per exemple) que d'aquella manera algún dia em pasará algo i jo no hauré de ser qui demani ajuda i aixo es algo que em preocupa, a mès de que no vull pensar així. Se que es d'idiotas, perque es jugar amb la meva salud i que pot ser ja no em considereu tant intèligent ni capaç, pero no puc evitar pensar-ho,
Pot ser que estic tant de cap a que necessito parlar amb alguna persona que em pugui dir realment que em pasa, o si tant sols soc imbècil, que no miro de millorar jo sola (encara que si que miro de fer-ho, o aixo crec jo).

I bueno, no se ni que he acabat escribint, perque volia dir-te una cosa i al final he acabant dient un altre. No se tant sols si aixó es respon o es una resposta a la resposta(?).

Bueno, moltes gràcies de nou per llegir-me i ajudar-me!