L'amor és un cacau mental... AJUDA PLIS!

Tinc un cacau mental ultimament... Esque, porto uns mesos boja per un noi i desitjava que parlessim cada dia i que ell sentís per a mi el mateix que jo sentia per a ell i quan dic que em vaig emboigir no és per exegerar, sino perquè era així. Si no el veia o no parlava amb ell tenia massa mono d'ell, el necessitava bojament. Ara bé, ara continuo tenint-lo al cap durant tot al dia, no hi ha moment que no pensi amb ell, pero fa temps que parlem cada dia (abans no ho feiem mai) i jo ja veig que ell vol alguna cosa amb mi. I on tinc dubtes ara és 'què sento jo per ell?' Jo crec que encara hi estic enamorada, però com que veig que ell 'correspon' a aquests sentiments ara és com si mentrés aquella por i aquell dubte que sempre venen quan allò que portes temps desitjantho arriba.

A més a més, ara que veig que ell vol algo (encara que ell no ho digui directament jo ho veig) tampoc vull pensar que tot aquest amor que sentia per ell ja no hi es perquè també em sap greu que ara ell es pugui ilusionar i resulti que jo ara no vull res (que vull pensar que no és aixi. Vull pensar i penso que realment sí que vull alguna cosa). Esque, a mes a mes, em paro a pensar i he patit massa per aquest tio i ara que veig que tinc a tocar (potser) el que porto mesos esperant, penso que tot el que sentia al principi s'ha convertit en un conjunt de dubtes. També deu venir donat perquè la meva por ha estat des del moment que vaig començar a sentir algo per a ell: i si resulta que surgeix alguna cosa entre els dos, tots aquests sentiments tan i tan forts que sento, no vull que se'n vagin. Vull sortir amb ell i continuar sentint aquests sentiments. No vull cansar-me d'ell (per dirho d'alguna manera). O sigui, la meva por ha estat pensar que pel que he arribat a patir, amb lo que arribo a pensar amb ell, amb el que he fet per acostar-me a ell... pensar que tots aquests sentiments eren carregats d'amor i, un cop aconsegueixi que sigui el meu novio, que aquests sentiments marxin i em cansi d'estar amb ell. I clar, també em sabria greu per ell... I per mi, perque tinc por que despres desperar tan i tan que arribi el moment, si arriba, que deixi de sentir el que sento per ell, que men cansi...


Sento que sigui tan llarg, pero no sabia com expressarme de manera curta... Són normals tots aquests dubtes? No volen pas dir que no vulgui res amb ell no? No crec que el vegi com a un amic perquè m'encantaria que es llancés... Per tant suposo que sí que vull alguna cosa.

Què men dius? Realment continuo volent alguna cosa amb ell no?

Hola Cris,

Sóc la Laia Sala, psicòloga d'Interpersonal. M'ha agradat molt llegir la teva consulta! Gràcies per ser tan sincera i mostrar-nos totes aquestes pors.

Anem a veure si podem entendre-ho una mica. Tinc la sensació que des del principi aquest noi et va agradar molt (Tu dius que vas embogir i tot) i que potser el vas idealitzar. Llavors has continuat parlant amb ell i l'has vist més "humà" o més "persona" i per tant, la possibilitat de sortir amb ell s'ha fet real. Crec que aquí és on t'han aparegut tots aquests dubtes.

És natural que tinguis dubtes sobre el que sents, sobre si aquests sentiments duraran o no, si realment n'estàs enamorada.... però ningú els pot resoldre, només el temps! Si et ve de gust començar una història amb aquest noi, t'hi hauràs de llençar i assumir que hi haurà aquests riscos!

Perquè molt sovint els dubtes formen part de la nostra existència i a vegades ens ajuden a prendre decisions, però d'altres ens paralitzen. Així que tu decideixes!

Una abraçada
www.consultajove.cat