Aquesta consulta em va una mica vergonya de fer-la...
El cas, és que ja fa dos mesos des de que em vaig adonar del que realment és la mort, cada dia penso sobre ella, i em fa molta por. La cosa és que amb els meus pares m'hi porto moltmoltmoltmolt bé, són el meu tot, són perquè m'aixeco i treballo cada dia, la cosa és que no puc soportar la idea que algun dia els puc perdre, inclús me fa plorar quan tingui que anar a la universitat i deixar-los sols.
PREGUNTA1: És normal que estigui tan agafada a ells a la meva edat?
PREGUNTA2: Com puc de deixar de plorar, d'imaginar-me que els puc perdre?
Doncs la mort evidenement és inevitable i tots hem d'¡aprendre a portar.la millor. Apoc a poc és un aprenentatge que anem fent.
Pels teus papres entenc que te'ls estimis molt. També és cert que pots donar espai a la teva vida i que segur que el teu cor és molt gran per a què hi capiguen més persones i experiències noves, i que això no voldrà dir que deixis abandonat a ningú.
Tu has de fer i construir la teva vida, la teva gent i les teves experiències, també
ELi Aulet www.interpersonal.cat
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
