~Pànic~

Bona nit.

Us escric perquè necessito que algú m'escolti, algú que no formi part del meu cercle íntim i no pugui sentir cap pena per mi en quan em miri.
Tinc un problema que ja m'afecta en totes les relacions socials i si no ho explico i intento buscar ajuda no sé que faré... Intentaré no allargar-me.

Tinc dificultats per dir el que penso a les persones que estimo sobre assumptes personals, actituds que no em semblen correctes per part seva... no puc dir-ho, em bloquejo, em paralitzo, se'm fa un nus al coll i a l'estomag que em fa perdre la gana. Evidentment tot això em passa quan seria el moment de dir-ho i no pas sempre. Hi ha situacions que hauria de dir les coses que no estic d'acord, perquè penso que fan malament... Però sempre em callo, i en quan m'obliguen a dir-ho, ploro, entro en un estat d'ansietat que em costa respirar, mal al ventre com si hi hagués una mà retorçant-me per dintre... m'ofego... intento calmar-me i fins i tot em burlo de mi mateixa per pensar que tinc unes pintes patètiques plorant (em serveix per autocontrolar-me parlar-me en tercera persona).
Però tot i calmar-me mai acabo dient el que penso... penso que la meva opinió no servirà per millorar les coses...
Bé, quan ho explico sembla molt poc potser per en situació m'agobio... i ningú pot entendre perquè pateixo tant. A veure, us hi explicaré el que passa i penso perquè s'entengui la meva situació que visc en silenci.
Resulta qur ma germana petita està castigada sense el whatsapp perquè no estudia i va catejant i li dona igual i com la despista no pot instal·lar-se'l però ella se la juga i se l'instal·la i desintal·la. I així, fins i tot els que sabem el que fa llevat del meu pare, estem amb l'espina que si s'entera es lia i si sap que ho sabíem és pitjor... Però sembla que a la petita li dona igual provocar aquesta situació per no voler obeir.
I quan s'entera el meu pare, normal que s'enfadi! Perquè ho fa pel seu bé i ella passa de tot i clar, la renya, l'escarmenta i ja hi ha mals rollos... i llavors a nosaltres (ma mare, ma germana i a mi) ens sap greu que la petita se senti marginada, que no vulgui viure perquè no pot fer el que li dona la gana i perquè sempre diu que hi ha qui es fica amb ella a l'insti...
Però jo li demano, que si us plau, no desobeeixi i es borri el whatsapp, que no la lii i al final, com sempre no em fa cas...
I ma mare la defensa perquè la reacció del meu pare és exagerada i l'acabem pagant tots. Però es que no entenc perquè les coses sempre es torcen! Perquè les persones no actuen com han d'actuar? Perquè no pensen les conseqüències dels seus actes? Perquè no pensen en els danys colaterals? Perquè jo sempre surto esquitxada però no puc dir res... no puc demanar ajuda... cadascú creu que té raó, cadascú creu que l'altre és el dolent i fa les coses malament... i cap d'ells s'adona que la seva reacció no és correcte!
I tot això em fa patir molt a mi... perquè sento que no puc comptar amb ells perquè es poden sentir atacats, no puc explicar el que em passa amb la meva amiga perquè amb ella també em passa que reacciona massa exageradament contra mi quan ens enfadem. No vull explicar-li tampoc a les persones properes a mi, no vull que es preocupin per mi perquè em sabria greu... i em sento trista perquè no vull estar sola però tampoc vull que altres s'amoïnin per mi, el meu novio no sap el que em passa però no sé com dir-li que tinc aquest problema "emocional", no puc dir que prefereixo romandre callada del que penso per intentar evitar els problemes... no puc parlar-ho amb ningú... fa temps que penso que vull anar al psicòleg, però els meus pares ho trobarien inecessari... només cal veure que farà 4 anys que tinc la regla, que des del passat estiu no em ve i sempre la he tingut molt irregular, que hauria d'anar al metge perquè segur que tinc problemes hormonals perquè em creix pel on no hauria de créixer-me... Però segueixo esperant i no hi acabaré anant mai... tindré 18 i com sempre hauré de dependre de mi mateixa... no busco cridar l'atenció anant al metge, intento evitar anar... perquè em fa sentir egoista...
Jolines... es que em sento egoista pensar en mi... sempre intento ser invisible per no molestar a ningú, perquè tinc por a ser una molèstia i que simplement no s'atreveixin a dir-m'ho...
Perdoneu per allargar-me... Però mentre escric, ploro, penso i acabo explicant coses que sento...

No vull molestar, però necessito que m'escoltin, que el que digui no perjidiqui a ningú ni a la situació... Però no sé... les persones que tinc aprop creuen que els únics problemes que puc tenir és el suspendre algun examen i em sento imconpresa i aïllada... no vull que em tonguin pena, només que reflexionin el que els voldria dir... voldria ser per ells tant sols un pensament de manera que s'adonessin.

Sento haver-me allargat... Bones festes...

Hola bonica,

Desitjar-te primer de tot un bon inici d'any! Sóc la Laia Sala, psicòloga d'Interpersonal.

Tinc la sensació que et preocupes molt pels altres i que destines tota la teva energia a la resta de gent, evitant que se sentin malament i que no pateixin, però crec que no t'està sortint a compte, oi?
Està molt bé que et preocupis per ells, però potser hauries d'equilibrar la balança, destinar-hi un 60% i guardar-te un 40% per tu!

El paper de germana gran no sempre és fàcil i sovint vols protegir la teva germana petita, però ella s'ha de fer responsable del què fa. No et carreguis tu dels seus actes, perquè així no es responsabilitzarà mai de les conseqüències. Deixa que s'equivoqui i s'adoni de què passa quan no respecte les normes. Tots hem d'aprendre a respectar certes normes i algunes persones ho aprenen més ràpid i d'altres estiren més la corda. Són estils d'afrontament i contra això, no hi podem fer res. Així que jo et recomano que deixis aquest assumpte a mans dels teus pares.

Pel què fa a tu, has de ser capaç de confiar en la gent del teu voltant. Tens molta gent pel que m'expliques, així que comparteix el què et passa. Parla amb el teu xicot, amb la teva amiga, amb els teus pares, amb la germana... Pensa que les relacions s'enforteixen quan les dues parts poden aportar a l'altre. Deixa que ells t'escoltin, t'ajudin i et donin consells, veuràs com explicant-ho ja et sents millor! i ells se sentiran més propers a tu.

Això del metge ho hauries de comentar a la teva mare. No molestes! Això fica-t'ho al cap! Explica-li a la teva mare i veuràs com posa fil a l'agulla de seguida!

Estar pendent de tothom és molt cansat i molt agotador, és un paper que desgasta molt, així que posa-te'l només quan sigui necessari! I deixa que els altres també cuidin de tu!

Una abraçada molt gran!
www.consultajove.cat