***MOLT URGENT ***

hola, Sóc la noia que et va escriure fa uns dies la consulta de "atacs de pànic-ansietat" per si no l'has llegida te la deixo aqui (despres et fare la pregunta urgent):
Hola, jo et volia demanar ajuda amb aquest tema de l'ansietat perquè ho estic passant molt malament i ja no ser què fer. T'explico des del principi de tot:
Fa uns 2 anys quan feia 6è de Primària, anant cap a l'escola (caminant per una pujada) vaig sentir com si em faltés l'aire als pulmons i una pressió al pit, estava sola i sabia que no podria demanar ajuda a ningú, així que vaig continuar endavant sense fer cas a aquella molèstia. A la tarda quan vaig arribar a casa no ho vaig comentar pensant que no era res, però al cap d'uns dies em va tornar a passar i els hi vaig dir als meus pares, però no em van fer gaire cas i no li van donar importància. Durant unes setmanes això em passava a classe, al pati, a casa, però jo no deia res perquè els meus pares no em feien cas. Fins que un dia al menjador de l'escola em va tornar a passar i la veritat es que tenia la sensació de que m'ofegava i de que 'estava morint, li vaig dir a una monitora que estava per allà a prop que em costava respirar, i ella espantada va anar corrrents cap a la directora de l'escola que també era al menjador. Ella em va treure fora del menjador i em va portar a un lloc descobert. Em va preguntar si alguna cosa m'estava preocupant aquests dies (crec que ella sabia de què anava la cosa, d'ansietat) i jo li vaig respondre que no ho sabia, nomes em venien ganes de plorar, i això vaig fer. La vaig abraçar i ella també. Per primer cop durant aquells dies de desesperació vaig sentir que li importava a algú. Crec que després d'allò la directora va parlar amb els meus pares sobre el que em va passar. La meva mare em va portar al metge i ell va dir que era ansietat i que quan em passés havia de controlar la respiració contant els segons de quan inspiro, de quan expiro... però ell no sap que quan estàs tenint un atac això és impossible de controlar. Després d'allò m'anava passant menys... però encara seguia present.
Fa uns mesos que m'han tornat a venir totes aquestes sensacions de mort imminent, llavors, com és normal, he buscat per internet coses sobre l'ansietat i els atacs de pànic. És això el que jo tinc. Ara potser si que tinc algunes raons de preocupació: una de les meves millors amigues li han diagnosticat càncer, i també tinc bastants problemes de família. La cosa es que el meu pares un imbècil que no sap lo malament que ho passo i l'únic que fa es cirdar-me i amenaçar-me. La meva mare crec que ho entén, però tot i això es pensa que exagero quan li dic que tinc la sensació de que m'estic morint. Tot i això, m’ha ajudat a deixar música, ja que anava aml Conservatori de Barcelona i allà em pressionaven moltíssim. A l'escola els professors em diuen que fa unes setmanes em veuen més trista i diferent, ells i els meus pares estan bastant enfadats amb mi ja que les notes m’estan baixant. Jo no els hi vull explicar als professors que tinc un transtorn mental i que a les seves classes a vegades m'estic ofegant, tampoc vull que meus amics i amigues es pensin que estic malament del cap o no vull que em tractin diferent. De totes maneres, NINGÚ m'entendria. Moltes nits les passo plorant en silenci fins que m'adormo. He arribat a pensar en el suïcidi, però només va ser un pensament d’uns minuts i tinc clar que es una bogeria i que les coses es poden solucionar de diferents maneres així que NO ho faré. Però es que ja no sé què fer. NO vull anar al metge, no vull anar a cap psicòleg. No vull semblar una malalta mental, encara que ho sigui. Cada dia el meu mon es torna mes negre.
Si us plau, què puc fer?

Moltes gràcies.





Aquesta es la consulta que et vaig fer fa uns dies. La cosa es, que ahir la meva mare va entrar a la nit a la meva habitació i va veure que plorava, em va preguntar que què em passava, i li vaig dir que tornva a tenir molts atacs de panic i aixo. ella diu que dema anirem al metge, pero esque jo no vull! no se com explicarli tot el que em passa! ni tampoc sé què fare per no `posarme a plorar alla al mig... estic molt espantada.... tinc por. Molta por. No vull acabar ni amb pastilles, ni a un psicoleg, ni a res d'aixo.... Si us plau, què puc fer quan estigui al metge?? No se com acabara la cosa...

pd. tambe em pots repondre a l'altra consulta ? gracies

Hola bonica!

Ja tens la consulta resposta i te la vaig respondre jo!

Mira, la veritat és que m'alegro molt que la teva mare et trobés i proposés anar al metge. Si realment vols acabar amb tots aquests símptomes i trobar-te millor, t'hauràs de deixar ajudar. La medicació a vegades és recomanable per ajudar a super cert moment complicat, però no vol dir que l'hagis de prendre tota la vida! Agafa-t'ho com una petita ajuda. I anar al psicòleg tampoc és greu! La nostra feina consisteix sovint a ajudar a les persones a superar els petits entrebancs diaris. No només tractem amb la malaltia mental, sinó també a aquestes "petites crisis" del dia a dia que poden portar algun tipus de patiment.

Així que jo et recomano que et deixis ajudar i que siguis sincera amb tots els que vulguin (i puguin) ajudar-te. Deixa't cuidar i veuràs com de mica en mica aquesta ansietat s'anirà controlant

Una abraçada enorme
www.consultajove.cat