Atacs de pànic-ansietat

Hola, jo et volia demanar ajuda amb aquest tema de l'ansietat perquè ho estic passant molt malament i ja no ser què fer. T'explico des del principi de tot:
Fa uns 2 anys quan feia 6è de Primària, anant cap a l'escola (caminant per una pujada) vaig sentir com si em faltés l'aire als pulmons i una pressió al pit, estava sola i sabia que no podria demanar ajuda a ningú, així que vaig continuar endavant sense fer cas a aquella molèstia. A la tarda quan vaig arribar a casa no ho vaig comentar pensant que no era res, però al cap d'uns dies em va tornar a passar i els hi vaig dir als meus pares, però no em van fer gaire cas i no li van donar importància. Durant unes setmanes això em passava a classe, al pati, a casa, però jo no deia res perquè els meus pares no em feien cas. Fins que un dia al menjador de l'escola em va tornar a passar i la veritat es que tenia la sensació de que m'ofegava i de que 'estava morint, li vaig dir a una monitora que estava per allà a prop que em costava respirar, i ella espantada va anar corrrents cap a la directora de l'escola que també era al menjador. Ella em va treure fora del menjador i em va portar a un lloc descobert. Em va preguntar si alguna cosa m'estava preocupant aquests dies (crec que ella sabia de què anava la cosa, d'ansietat) i jo li vaig respondre que no ho sabia, nomes em venien ganes de plorar, i això vaig fer. La vaig abraçar i ella també. Per primer cop durant aquells dies de desesperació vaig sentir que li importava a algú. Crec que després d'allò la directora va parlar amb els meus pares sobre el que em va passar. La meva mare em va portar al metge i ell va dir que era ansietat i que quan em passés havia de controlar la respiració contant els segons de quan inspiro, de quan expiro... però ell no sap que quan estàs tenint un atac això és impossible de controlar. Després d'allò m'anava passant menys... però encara seguia present.
Fa uns mesos que m'han tornat a venir totes aquestes sensacions de mort imminent, llavors, com és normal, he buscat per internet coses sobre l'ansietat i els atacs de pànic. És això el que jo tinc. Ara potser si que tinc algunes raons de preocupació: una de les meves millors amigues li han diagnosticat càncer, i també tinc bastants problemes de família. La cosa es que el meu pares un imbècil que no sap lo malament que ho passo i l'únic que fa es cirdar-me i amenaçar-me. La meva mare crec que ho entén, però tot i això es pensa que exagero quan li dic que tinc la sensació de que m'estic morint. Tot i això, m’ha ajudat a deixar música, ja que anava aml Conservatori de Barcelona i allà em pressionaven moltíssim. A l'escola els professors em diuen que fa unes setmanes em veuen més trista i diferent, ells i els meus pares estan bastant enfadats amb mi ja que les notes m’estan baixant. Jo no els hi vull explicar als professors que tinc un transtorn mental i que a les seves classes a vegades m'estic ofegant, tampoc vull que meus amics i amigues es pensin que estic malament del cap o no vull que em tractin diferent. De totes maneres, NINGÚ m'entendria. Moltes nits les passo plorant en silenci fins que m'adormo. He arribat a pensar en el suïcidi, però només va ser un pensament d’uns minuts i tinc clar que es una bogeria i que les coses es poden solucionar de diferents maneres així que NO ho faré. Però es que ja no sé què fer. NO vull anar al metge, no vull anar a cap psicòleg. No vull semblar una malalta mental, encara que ho sigui. Cada dia el meu mon es torna mes negre.
Si us plau, què puc fer?

Moltes gràcies.

Hola Anònima,

Moltes gràcies per compartir-ho amb nosaltres. Sóc la Laia Sala, psicòloga d'Interpersonal.

Descrius molt bé la sensació d'angoixa i primer de tot vull dir-te que és més habitual del que et penses. Et diré que l'angoixa és un dels mecanismes que té el nostre cos d'avisar-nos que hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar. A vegades és una situació real externa a nosaltres i sobre la qual no hi podem fer res, però altres vegades el nostre cap ja anticipa què podria passar amb alguns problemes i encara ens fa augmentar més l'ansietat.

Em dius que ho estàs passant malament, però no vols dir-ho a ningú. Crec que aquí hauràs de fer un exercici de maduresa i admetre els teus límits. Els pares hi són per quan els necessitem i potser ara és un bon moment perquè demostrin com es preocupen per tu. Confia en ells i confia també en aquesta directora (Que crec que et va entendre molt bé). Entre tots busqueu la manera que et disminueixi aquesta sensació, i si cal, visita a un especialista que et podrà fer una valoració i donar-te les tècniques més adequades a la teva situació. (Si et fes mal un genoll, aniries al metge, oi? Doncs amb l'ansietat és el mateix)

Deixa't cuidar i confia en la gent del teu entorn.

Una abraçada bonica
www.consultajove.cat