Sisplau! m'agradaria que publiquéssiu això (podeu fer un resum)

Us diria amigues, però no ho sou,
Sé que mai us he caigut bé. Us feia ràbia la manera de ser, la meva manera de parlar, les notes que treia, em veieu com una amenaça per la vostra persona. Jo vaig fer tot el que vaig poder per intentar que fóssim un grup d’amigues normals, que ens portéssim totes bé i que poguéssim suportar-nos unes a les altres. Els meus esforços no van servir per res, vau continuar fent la vostra.
M..., quan vaig arribar i vaig conèixer aquella teva amiga inseparable, tu el que vas fer va ser agafar-me una enveja terrible, vas veure que la “TEVA AMIGA INSEPARABLE” ja no era tan teva, que no la podies manipular un altre cop i que ella era i sempre havia estat lliure per anar amb qui volgués. Per això vas intentar apartar-me fent veure que jo et queia bé, et vas buscar una altra amiga per fer-li enveja a ella, quan en realitat a qui no aguantaves era a mi. L’has estat utilitzant sempre, i això és una cosa que ni jo ni ella et perdonarem mai. El més surrealista de tot això és que la teva ira anés sempre contra mi: els teus “oc” pel Whatsapp, quedaves amb ella i m’explicaves com de bé us ho havíeu passat, o, el que em fa més mal, és que tu riguessis de mi a les meves esquenes i després em demanessis els deures. El que no oblidaré ni et podré perdonar mai és que em juressis que tu mai te’n havies rigut de mi. També em va fer mal pensar que tu eres bona persona, quan en realitat eres pitjor que la gent que m’ha amargat aquest 2014.
A..., tu i jo mai hem estat gaire amigues. Som molt diferents, jo sóc molt innocent i tu tan pilla, les teves vacil•lades, al principi no les aguantava gens, em va costar molt acostumar-m’hi, però just quan vaig acceptar que tu i jo mai deixaríem de comportar-nos tal com ens comportem, perquè això és el que ens fa ser tu i jo; vas començar a riure quan es ficaven amb mi i sabies que m’ho passava fatal, però tu reies i jo no podia més. Per acabar de cavar la meva pròpia tomba, vas començar a fer serps, totes dues sabíeu el que volien dir per mi i sabíeu que m’enfadaria molt, perquè aquell dia plujós que ens vam quedar a la classe vau veure com un nom tan normal va acabar sent el que més em preocupa. Ara ja no crec que mai em pugui recuperar d’aquest cop tan dur.
El pitjor de tot és que hagin estat les meves pròpies amigues les que m’hagin acabat de rematar, m’hagin acabat de fer patir en un problema de dicció que podria arreglar, però de moment no tinc prou forces ni ganes, perquè això és el que m’ha fet veure qui són les meves amigues en realitat i és pel que m’he passat estones plorant, pensant que la meva vida és una merda i que en aquesta societat de merda ningú amb un defecte que es vegi a simple vista podrà ser acceptat.
En el fons de la vostra ànima, teniu una consciència que us fa sentir una mica culpables, però per molt que em demaneu perdó 3 hores més tard i em demaneu que no marxi del grup, mai podreu arreglar tot el mal que m’heu fet.
Us diria amigues, però no ho sou,
Sé que mai us he caigut bé. Us feia ràbia la manera de ser, la meva manera de parlar, les notes que treia, em veieu com una amenaça per la vostra persona. Jo vaig fer tot el que vaig poder per intentar que fóssim un grup d’amigues normals, que ens portéssim totes bé i que poguéssim suportar-nos unes a les altres. Els meus esforços no van servir per res, vau continuar fent la vostra.
M..., quan vaig arribar i vaig conèixer aquella teva amiga inseparable, tu el que vas fer va ser agafar-me una enveja terrible, vas veure que la “TEVA AMIGA INSEPARABLE” ja no era tan teva, que no la podies manipular un altre cop i que ella era i sempre havia estat lliure per anar amb qui volgués. Per això vas intentar apartar-me fent veure que jo et queia bé, et vas buscar una altra amiga per fer-li enveja a ella, quan en realitat a qui no aguantaves era a mi. L’has estat utilitzant sempre, i això és una cosa que ni jo ni ella et perdonarem mai. El més surrealista de tot això és que la teva ira anés sempre contra mi: els teus “oc” pel Whatsapp, quedaves amb ella i m’explicaves com de bé us ho havíeu passat, o, el que em fa més mal, és que tu riguessis de mi a les meves esquenes i després em demanessis els deures. El que no oblidaré ni et podré perdonar mai és que em juressis que tu mai te’n havies rigut de mi. També em va fer mal pensar que tu eres bona persona, quan en realitat eres pitjor que la gent que m’ha amargat aquest 2014.
A..., tu i jo mai hem estat gaire amigues. Som molt diferents, jo sóc molt innocent i tu tan pilla, les teves vacil•lades, al principi no les aguantava gens, em va costar molt acostumar-m’hi, però just quan vaig acceptar que tu i jo mai deixaríem de comportar-nos tal com ens comportem, perquè això és el que ens fa ser tu i jo; vas començar a riure quan es ficaven amb mi i sabies que m’ho passava fatal, però tu reies i jo no podia més. Per acabar de cavar la meva pròpia tomba, vas començar a fer serps, totes dues sabíeu el que volien dir per mi i sabíeu que m’enfadaria molt, perquè aquell dia plujós que ens vam quedar a la classe vau veure com un nom tan normal va acabar sent el que més em preocupa. Ara ja no crec que mai em pugui recuperar d’aquest cop tan dur.
El pitjor de tot és que hagin estat les meves pròpies amigues les que m’hagin acabat de rematar, m’hagin acabat de fer patir en un problema de dicció que podria arreglar, però de moment no tinc prou forces ni ganes, perquè això és el que m’ha fet veure qui són les meves amigues en realitat i és pel que m’he passat estones plorant, pensant que la meva vida és una merda i que en aquesta societat de merda ningú amb un defecte que es vegi a simple vista podrà ser acceptat.
En el fons de la vostra ànima, teniu una consciència que us fa sentir una mica culpables, però per molt que em demaneu perdó 3 hores més tard i em demaneu que no marxi del grup, mai podreu arreglar tot el mal que m’heu fet.
Us diria amigues, però no ho sou,
Sé que mai us he caigut bé. Us feia ràbia la manera de ser, la meva manera de parlar, les notes que treia, em veieu com una amenaça per la vostra persona. Jo vaig fer tot el que vaig poder per intentar que fóssim un grup d’amigues normals, que ens portéssim totes bé i que poguéssim suportar-nos unes a les altres. Els meus esforços no van servir per res, vau continuar fent la vostra.
M..., quan vaig arribar i vaig conèixer aquella teva amiga inseparable, tu el que vas fer va ser agafar-me una enveja terrible, vas veure que la “TEVA AMIGA INSEPARABLE” ja no era tan teva, que no la podies manipular un altre cop i que ella era i sempre havia estat lliure per anar amb qui volgués. Per això vas intentar apartar-me fent veure que jo et queia bé, et vas buscar una altra amiga per fer-li enveja a ella, quan en realitat a qui no aguantaves era a mi. L’has estat utilitzant sempre, i això és una cosa que ni jo ni ella et perdonarem mai. El més surrealista de tot això és que la teva ira anés sempre contra mi: els teus “oc” pel Whatsapp, quedaves amb ella i m’explicaves com de bé us ho havíeu passat, o, el que em fa més mal, és que tu riguessis de mi a les meves esquenes i després em demanessis els deures. El que no oblidaré ni et podré perdonar mai és que em juressis que tu mai te’n havies rigut de mi. També em va fer mal pensar que tu eres bona persona, quan en realitat eres pitjor que la gent que m’ha amargat aquest 2014.
A..., tu i jo mai hem estat gaire amigues. Som molt diferents, jo sóc molt innocent i tu tan pilla, les teves vacil•lades, al principi no les aguantava gens, em va costar molt acostumar-m’hi, però just quan vaig acceptar que tu i jo mai deixaríem de comportar-nos tal com ens comportem, perquè això és el que ens fa ser tu i jo; vas començar a riure quan es ficaven amb mi i sabies que m’ho passava fatal, però tu reies i jo no podia més. Per acabar de cavar la meva pròpia tomba, vas començar a fer serps, totes dues sabíeu el que volien dir per mi i sabíeu que m’enfadaria molt, perquè aquell dia plujós que ens vam quedar a la classe vau veure com un nom tan normal va acabar sent el que més em preocupa. Ara ja no crec que mai em pugui recuperar d’aquest cop tan dur.
El pitjor de tot és que hagin estat les meves pròpies amigues les que m’hagin acabat de rematar, m’hagin acabat de fer patir en un problema de dicció que podria arreglar, però de moment no tinc prou forces ni ganes, perquè això és el que m’ha fet veure qui són les meves amigues en realitat i és pel que m’he passat estones plorant, pensant que la meva vida és una merda i que en aquesta societat de merda ningú amb un defecte que es vegi a simple vista podrà ser acceptat.
En el fons de la vostra ànima, teniu una consciència que us fa sentir una mica culpables, però per molt que em demaneu perdó 3 hores més tard i em demaneu que no marxi del grup, mai podreu arreglar tot el mal que m’heu fet.

Hola Aral12,

Gràcies per escriure'ns. Publico la teva consulta, a veure si dóna resultats.

De totes maneres, també et diria que parlis amb elles seriosament i els expliquis les coses com les sents i com les expliques aquí.

No podem obligar ningú a ser amic nostre, però sí podem decidir les persones que tenim al voltant. Així que, si sents que no pots confiar en elles, hauràs de prendre una decisió.

Una abraçada!
www.consultajove.cat

Moltes gràcies per la resposta!

Vaig tenir un problema amb la connexió i per això el text s'ha enganxat més d'un cop, em sap greu.