dies d'os de peluix

Hi ha dies en els que em sento malament amb mi mateixa, en que sento que vull una abraçada i sentir que algú m'estima. No tinc ganes de parlar ni quedar amb ningú. I suposo que això és normal, se'n diu adolescència, no? Però m'agradaria tenir algú a qui explicar-li com em sento i que em fes costat, un amic íntim o una cosa per l'estil, i no sé com es fa, perque només tinc amics dels normals, dels de passar-s'ho bé, i crec que no em sé relacionar amb la gent ni establir relacions basades en la confiança.
Algún consell?

Hola Mar. Sóc l'Assumpta, psicòloga d'Interpersonal.
Sí, en part això que expliques és fruit de l'adolescència. Etapa en la que es donen molts canvis hormonals i emocionals que, evidentment es deixen notar.
No pensis que és fàcil trobar amics/gues d'aquests que expliques, especials, que hi puguis confiar les teves coses i no només deji-ji, ja-ja. No perquè no hi siguin sino que de vegades perquè ens costa de trobar. I com es "troben"? Doncs la veritat és que no surten així de cop com els bolets al bosc sino que també els has de buscar i saber on es troben. Potser comencen sent un amic/a d'aquests "normals" que tu dius, però al llarg del temps acabeu fent una amistat més profunda. Això sí, tu també hi has de fer alguna cosa per tal que aquesta amistat vagi a més: donar-li confiança, estar per ella, compartir-hi moments (bons i dolents), oferir-li el teu suport, etc. En definitiva, i per acabar amb les metàfores: "regar-la" com si fos una planta.
Estic segura que acabes trobant aquesta persona o persones especials. Gràcies per la teva confiança.
www.facebook.com/assumpta.munsaltarribapsicologa
www.interpersonal.cat