L'altre banda de la maria

Més que una consulta és una vivència personal que vull i necessito explicar, ni que sigui per aconseguir conscienciar els joves.
Tinc 17 anys i no tinc la costum de fumar marihuana, però l’altre dia amb una amiga que ja havíem fumat algun cop vam decidir fer-nos un peta a la platja. No teníem tabac i per tant no vam barrejar la maria amb res, vam començar a fumar i no notàvem que ens pugés gens, però quan anàvem per la mitat del peta (o com es digui a altres llocs) vam deixar-lo, ella més conscient que jo va dir que paréssim, que ja havíem fumat prou. Jo vaig fer una última calada i el vaig apagar. Ens apalanquem, ens comencem a liar i de cop tot increïble, les sensacions multiplicades d’una manera que no havia viscut mai, massa maco. Em veia des de fora, sentia cadascun dels gestos, del contacte amb els llavis d’ella. De sobte sentim veus i decidim marxar, però estem bastant marejats, algo no ens mola gens, no som nosaltres els que controlem els nostres cossos. Pugem unes escales amb certes dificultats, passem pel costat d’uns joves i intentem dissimular. Anem en busca d’algo per veure o menjar, jo cada cop estic pitjor, una sensació de nervis, de saber que algo no va gens bé, jo sentia que el temps passava molt lent, i era incapaç de pensar i decidir amb normalitat. Hi havia moments que semblava que la cosa millorava, però de cop pensàvem com havíem arribat allà i no ho sabíem amb claretat, tot era molt confós. Vam arribar a un supermercat, vam agafar unes begudes isotòniques i menjar amb sucre. No sé com vam aconseguir sortir i pagar, agafar el mòbil o obrir la bossa era una feinada increïble. Em vaig veure reflexat a un vidre i era jo però vist des de fora, molt estrany tot. Molt angoixant. No sabíem que fer, ella havia intentat contactar amb alguna amiga que ens vingués a cuidar mentre no se’ns passaven els efectes, però ningú podia. Ens vam asseure en un jardí, jo vaig fer flexions per veure si em baixava una mica la sensació però no, tot massa angoixant.
Realment em costa transmetre el que sentia, però ser conscient de que qualsevol persona et pot fer el que vulgui, que estàs totalment indefens, no mola gens. Cada minut passava un a un, i jo no sabia si trucar el meu pare o ella els seus. Ningun dels dos volíem que els nostres ho sabéssim però sempre era una opció. Només volíem tronar a ser nosaltres, tornar a recuperar els sentits, la percepció del temps i de l’espai, i es que jo intentava recordar el dia que érem de la setmana, perquè estava allà, què estava passant.
Una amiga ens va dir que ens relaxéssim i intentéssim dormir una estona. Vam anar fins la platja i ens vam estirar en un lloc que se’ns veiés poc, però a les 9 de la nit, jo amb pantaló curt i dessuadora i ella més abrigada feia molt fred, sobretot jo, recordo començar a tremolar i no poder parar, i així gairebé 20 minuts. Finalment vam tornar al passeig que hi havia al costat i ella va trucar a la seva mare que era a prop, vam caminar i esperar-la una estona i al venir ens va portar dues ampolles d’aigua que ens va fer acabar. Deia que jo estava molt pàl•lid, però no ens va renyar ni res. Aquí ja ens vam tranquil•litzar una mica i el nostre estat va millorar, encara que els record que tinc de la nit fins que vaig arribar a casa són molt puntuals.
Per tant, tota aquesta història és 100% verídica, jo em pensava que els efectes només eren tranquil•litat i riure, però aquesta va acabar sent de moment la pitjor experiència de la meva vida fins al moment, sense exagerar. Saber que hi ets físicament però que no ets tu el que controles, no saber instantàniament que fas en aquell moment ni don véns, que tingués records lents del que ha passat fa un instant, vam passar molta por, jo sobre tot. Ella es va posar a plorar quan ja va trucar la seva mare, gràcies a ella que em va estar tranquil•litzant tota l’estona, que va portar el control de la situació, li dec molt. I tot això per dir que pel vostre bé, si voleu fumar ningú podrà evitar-ho, però sabeu que no tot és riure, no li desitjo a ningú que passi per això, i jo soc ben conscient de que no ho tronaré a fer, sota cap circumstància.

(A part d'això que no sé si es possible publicar-ho estaria molt agraït si donèssiu la vostra opinió o el coneixament que tingueu d'aquestes paranoies, moltes gràcies)

Hola Raimon24,

Sóc la Laia Sala, psicòloga d'Interpersonal. Moltes gràcies per compartir la teva experiència.

Això que vas viure és una intoxicació per consum de cànnabis. El consum de cànnabis pot tenir efectes a llarg termini (com pèrdua de memòria, motivació i atenció) però també a curt termini com vas poder viure directament. També se l'anomena "mal viatge" i és un dels riscos quan consumim aquesta substància: mai sabem si aquesta vegada serà un bon o mal viatge.

Expliques molt bé les sensacions de perdre la noció del temps i l'espai, d'estar desorientat. La sensació d'angoixa i vulnerabilitat, així com la falta de control dels teus moviments, la lentitud i la visió externa d'un mateix.

He de felicitar-vos perquè al final vau avisar a la mare de la teva amiga i ella es va poder fer càrrec de la situació.

Gràcies de nou per compartir-ho amb nosaltres.
www.consultajove.cat