Massa per mi

Hola, primer dir que la vostra pagina fa que m'animi molt! Gracies.
Abera, comensare per parlar de fa tres any. Va ser quant els meu pares es van separar. Jo com una "bona filla" no plorava devant elsmeus pares perquè no es procupesin ja que tenien prous problemes i no en volia formular mes... Plorava sola no li podia explicar a ningu, ni tan sols a la meva millor amiga. Sempre e sigut la "gorda de la classe" diguem que tenia molts amics però els nens quant s'enfadaben em deien foca. Em feia la balenta devant tothom fent veure que m'era igual que em digesin alló, i es clar no podia demanar ajuda a ningu perquè el meu germà es va recolzar amb la seva novia. Estava sola. Fa tres any que e agut de aceptar la situació. No soc tan grassa però oviament no tinc el cos que desitjaria, ni l'estatura, ni res...Però enfí ara ja vaig a segon d'eso i a primer m'agradava molt un nen amb el que em tocaba per ordre de llista seurem al seu costat. Ens portabem molt bé. Jo no li agradava... Aquest any m'ha tornat a tocar seure amb ell, tením moltes coses en comú, fins hi tot fem bromes de: -Vols perdre la virginitat amb mi...Bueno enfí no se si li agrado però em dona la sensasio de que si, vaig pel carrer amb molta gent que ell coneix i només em crida a mi.No se si m'ho estic imaginant o no... Mai li podria agradar un noi amb el meu físic. Encara no tinc ningú a qui explicar ben bé totes les coses. Casi cada dia ploro, sempre amago la meva tristor rere el meu somriure. Comenso apensar que tinc una depressió lleu. Podrieu respondre a totes les coses?
Gracies Adolecents m'heu canviat la vida.

Hola Dreamlife,

Sóc la Laia Sala, psicòloga d'Interpersonal. Gràcies per escriure'ns.

Procuraré respondre't totes les preguntes. Primer de tot et vull felicitar per com estàs enfrontant les coses. No és fàcil dissimular davant la gent i fer veure que ets valenta, però tu ho estàs fent! De fet, a vegades la gent més valenta no és aquella que no sent ni pateix per res, sinó aquella que tot i passar-ho malament continua amb el seu dia a dia, com estàs fent tu.

Pel què fa a la separació dels teus pares, és normal que estiguis trista, hi ha hagut un canvi en la teva vida i dues de les persones més importants de la teva vida han decidit fer camins separats. Ja sé que no vols preocupar-los, però podries intentar parlar amb ells. Explica'ls com et sents, que a vegades t'entristeixes... Segurament ells també senten coses similars i us anirà molt bé que en pogueu parlar, us pot unir una miqueta més, a més d'alleugerir tota la càrrega. Pensa que ells són els teus pares i no és feina teva protegir-los, al contrari! són ells els que t'han de cuidar a tu, no ho oblidis!

Pel que fa al teu cos, crec que tu mateixa ho has resolt perfectament! No és el cos ideal (de fet el cos ideal no existeix, si trobes alguna persona que no tingui cap "defecte" m'ho dius), però t'acceptes. Recorda que és el cos amb el que hauràs de conviure tota la vida.... val més que l'estimis! que sinó pot ser una relació molt complicada ;)

I referent al noi que t'agrada, jo no et puc dir si ell també sent el mateix o no. Està clar que és amic teu, però no tinc ni idea del què sent, només ho sap ell això! Així que serà qüestió d'anar-lo observant, de jugar una miqueta amb ell, de tirar-li indirectes o miradetes... a veure com respon, ja ho aniràs veient.

Finalment, sí que és important que tinguis algunes persones amb qui puguis parlar de tant en tant, no cal que siguin amics de tota de la vida, però sí algun familiar, el teu germà, algun cosí, una amiga.... persones que et donin confiança i tu puguis desfogar-te una miqueta.

De totes maneres, ets una persona molt sensible i amb molts recursos i estic convençudissima que d'aquí una temporadeta ja et trobaràs molt millor!

Una abraçada ben forta
www.consultajove.cat