~Influenciable~

Bona tarda, tinc un problema bastant important: sóc molt influenciable en espectes de sentiments cap a mi mateixa. Tinc un conflicte de com sóc i com em veuen.

Primer de tot dir que tinc assolit que sóc molt difícil de compendre i que ningú m'enten però hi ha vegades que m'afecta el que diuen els altres.

És molt fàcil dir "no facis cas del que diuen els altres" però quan les persones qui m'ho diuen són persones que m'estimo llavors és molt frustrant i em talla molt.
Per exemple, la meva millor amiga a vegades em diu que si penso molt en mi i gens amb els altres, que si sempre inteno trepitjar a tothom -i per tothom es refereix a ella-, que si sempre vull ser la millor i ser el centre... i es clar que m'agrada ser el centre en les coses que m'agrada destacar, és lògic i és un sentiment humà, però no penso més en mi que en els altres perquè per poc que pensi en mi mateixa em sento egoista i ja he tingut problemes amb mi mateixa per això i he après que he de ser una mica egoista i que és humà pensar de tant en tant en un mateix i en el que m'agrada.
Per altra banda, la meva amiga sempre m'ataca i es posa de víctima, i potser m'ho diu un dia sense haver fet res!! I arriba un moment on per intentar consolar-la i que no se senti inferior a mi (perquè em diu que se sent inferior a mi perquè trec millors notes que ella i la gent em demana l'ajuda a mi enlloc d'ella perquè a ella li costa...) I JO JA ESTIC CANSADA DE SENTIR-ME I FER-ME VEURE COM UNA MERDA PERQUÈ ELLA SE SENTI BÉ!! i es que sembla que si no ho faig ella no enten que no sóc perfecte i tinc els meus problemes que ella no té ni tant sols aprècia, tinc els meus límits que supero dia rere dia i ella no ho veu, i sembla que hagi de recordar sempre que sóc discapacitada i necessito omplir-me d'allò que encara la meva discapacitat no pot impedir-me fer i és treballar LA MENT.
Com puc tenir una amiga que sempre que discutim em posa pels terres l'autoestima i tot i així seguir essent la meva amiga? Perquè si fos la única ho entendria però tinc més amigues i tot i així me l'estimo encara que moltes vegades l'engegaria a la merda...

Un altre tema és ma germana, me l'estimo molt però em poso al mirall al seu costat i jo em sento lletja i petita. Ella fa esport a nivell nacional i jo, per la meva discapacitat vaig deixar de fer esport perquè estava trista per tots els meus impediments però aquest estiu estava animada d'apuntar-me a fer atletisme amb ella però en una altra modalitat. La qüestió és que en lloc d'animar-me em diu que no ho faci, que li faria vergonya i pena que jo sigués la última perquè allà tots tenen un nivell molt alt... jolines... ella és més petita que jo (1 any) i sempre l'ajudo en tot el que puc, sempre intento protegir-la perquè no estigui sola quan canviem a batxillerat i ella no és capaç d'ajudar-me ni moralment en l'únic que necessitaria la seva ajuda...

NECESSITO CONSELL PERQUÈ M'ESTIC FENT UN EMBOLIC JA QUE HI HA GENT QUI M'ENFONSA L'AUTOESTIMA I HI HA QUI DIU QUE TINC MOLT D'EGO I JA NO SÉ NI COM SENTIR-ME.

Sempre penso positiu, estic fent un mural amb adjectius bons de mi (reals), tinc una llibreta de desitjos (BUCKET LIST), em passo molt de temps pensant en detalls i regals pels meus amics perquè sé que els agrada rebre i a mi m'agrada que els agradi. I tot i fer auqestes coses i jo animar-me a mi mateixa, la gent que estimo té el poder per fer-me mal emocionalment i ja no sé com evitar-ho... els meus pares m'animen i em diuen que valc molt i tinc amics que m'animen dient-me que sóc genial, però fa mal saber que les persones que t'importen són pessimistes amb tu...

P.D.: He deixat de confiar en la gent que conec i evito que em vegin trista perquè no aprofitin la meva debilitat per enfonsar-me com fa la meva "amiga"...

Sento haver-me enrrollat i moltes gràcies per llegir-ho! Espero impecient el vostre consell.

Hola Camps de cotó. Sóv l'Assumpta, psicòloga d'Interpersonal.
Tema amiga. No has pensat que una persona "amiga" que per ella sentir-se bé necessita que tu et sentis "una merda" pot sentir gelos i enveja cap a tu? Quan un amic o amiga està bé, se'n surt de les coses, etc. lo més normal és que ens n'alegrem...Valora si et val la pena aquesta amistat, intenta expressar-li el què sents, i decideix.
En quan a la germana, tot i que no sigui ben bé el mateix, pot ser que també senti una mica de gelos...Ja sé que costa d'entendre, però el fet de tenir o no tenir una discapacitat o ser més o menys guapo físicament, no determina que et sentis millor o pitjor amb tu mateix/a. Pot ser que amb el temps la vostra relació millori. Coses de germanes...Ara bé, si ella no et dóna suport en algunes coses tu tampoc li donis a ella. Així de clar.
Pel què expliques, estic segura que ets una persona positiva, lluitadora, constant, atractiva, etc. No deixis de ser tu mateixa ni cedeixis als xantatges emocionals dels altres (encara que te'ls estimis...). Aixó no ho pots permetre. I això de l'autoestima, de cuidar-te, de pensar en tu, etc. està perfecte. De vegades ens han fet creure que estar per un mateix és sinònim de ser egoista, i això no és així. Només si ens estimem a nosaltres mateixos de forma incondicional podrem estar i estimar als altres. Et recomano un llibre que parla d'això. "Enamorate de ti", de Walter Riso.
Estic segura que tens molta altra gent al teu voltant que t'estima tal i com cal estimar, volent el bé de l'altra (familiars, amics, etc.). Si una persona no "funciona" no passa res. És impossible estar bé amb tothom i caure bé a tothom.
Gràcies per la teva confiança. Endavant!
www.facebook.com/assumpta.munsaltarribapsicologa
www.interpersonal.cat