Mala sort en l'amor i autoestima baixa

Hola, sóc una noia de 18 anys i el mes que ve en faré 19. La veritat és que sempre he tingut una autoestima més aviat baixa i una actitud negativa en l’àmbit amorós, perquè les coses no m’han anat ni em van gaire bé amb els nois... Quantes vegades he d’escoltar que lo bo es fa esperar, que no et preocupis que tard o d’hora tot arriba, que quan menys m’ho esperi i menys ho busqui arribarà inesperadament? No dic que no sigui cert perquè les persones que m’ho han dit em parlen des de la seva experiència, i els crec, perquè quasi tots els meus amics i amigues i la gent propera que conec tenen més experiència que jo en això de sortir amb algú (sèriament o no). El que dic és que ja fa anys que em conec aquesta canterella i estic una mica farta d’escoltar sempre aquestes frases que en mi mai s’han complert. Sempre he tendit a comparar-me amb els altres, i reconec que ho segueixo fent, malgrat que intento evitar-ho perquè he arribat a la conclusió que comprar-me amb altra gent em fa sentir desafortunada, sola i trista, i jo no vull sentir-me així, no vull enfonsar-me. De vegades, per no dir quasi sempre, em resulta impossible no comparar-me amb companyes d’estudis o amb altra gent del meu entorn que sempre ha tingut i/o que tenen més sort que jo en qüestions d’amor. Això fa que em senti diferent de la resta, en el sentit negatiu. Intento pensar de manera positiva perquè sé que tinc qualitats que altres no tenen, però tot i així se’m fa difícil mantenir una actitud positiva constant, sempre m’ha costat. Com diuen, sempre volem allò que no tenim i jo sempre he desitjat estimar a un noi i que em corresponguin. Però això mai ha estat possible encara i sempre em pregunto per què els altres sí i jo encara no? A diferència de mi, molta gent del meu entorn està vivint l’experiència de tenir algú especial al costat (per primera vegada, segona o fins i tot ja la tercera!). En canvi, jo mai he tingut èxit amb els nois segurament per la meva timidesa i perquè no he sortit moltíssim de festa que diguem, lo just. De vegades estic tan desanimada que em quedo a casa i m’invento alguna excusa per no sortir. No sé lligar a les festes, mai n’he sabut tot i que reconec que amb els anys l’excessiva timidesa que em caracteritzava ha anat desapareixent. Amb el temps he après a acceptar-me tal i com sóc, però tinc aquesta mania de sentir-me malament quan em comparo amb els altres, quan veig que persones properes a mi tenen sort en qüestions amoroses i jo no. Això m’afecta bastant, sempre m’ha afectat encara que només un parell de bones amigues amb les que de vegades em desfogo saben realment com em sento per dins.
Mai he tingut parella ni cap història amorosa amb cap noi, però ara en tinc ganes, fa temps que ho vull. Moltes amigues meves ja tenen la seva primera parella o ja n’han tingut d’altres fa uns anys. A més, veig com algunes d’elles marxen uns dies de vacances amb la seva parella, fan coses junts que jo mai he pogut fer i ho envejo perquè de vegades em sento sola, tot i que sempre he estat a favor amb què la felicitat no es troba al costat d’algú altre sinó a dins d’un mateix. Sóc feliç amb la meva família i els meus amics, però de vegades sento que em falta alguna cosa, algú que ompli el buit que tinc ja fa cert temps. Hi ha un noi que no el veig mai perquè ja no sé res d’ell però quan el veig encara que sigui de lluny em fa sentir com mai m’ha fet sentir ningú, em poso molt nerviosa i el cor em batega extremadament ràpid. Crec que l’estimo, però no ho puc assegurar al 100%. És un noi que en la meva infància va ser molt especial per a mi perquè vaig estar enamorada d’ell però mai m’ha correspost i això m’ha marcat des de sempre i suposo que per sempre. Però sento que tot i la tira d’anys que han passat els meus sentiments per ell estan intactes. Quan el veig de lluny i ell no em veu a mi no m’atreveixo a acostar-me a saludar-lo ni a dir-li res de la vergonya i dels nervis que em provoca la seva presència. Físicament és un noi com qualsevol altre, no és dels nois més atractius que conec, però té alguna cosa que m’inquieta molt, i és que ell és l’únic que m’ha agradat de veritat, l’únic noi que he estimat fins avui... Fa dos mesos el vaig veure una nit per les festes del poble i la veritat és que va ser una nit bastant pèssima perquè m’esperava veure’l solter ja que m’havia assabentat que ho estava però el vaig veure molt acaramel•lat amb la seva nova xicota passejant i aleshores me’ls vaig quedar mirant sense que em veiessin amb certa ràbia però també volia seguir acostant-me per veure’l de més a prop, ja que feia molts mesos que no el veia i tenia ganes de saber si encara sentia alguna cosa per ell. Se’m va posar el nus a la gola i més tard no podia parlar, se’m van escapar les llàgrimes de cop, quasi sense adonar-me’n em veia plorant desconsoladament als braços d’una amiga. Per què em va afectar tant? Ara hi penso i em sorprenc de la meva pròpia reacció. És curiós. I és que molts dies recordo els moments que de petits vam passar i m’entristeix tot plegat perquè sé que visc aferrada al passat i no és bo però no ho puc evitar, ho enyoro, enyoro veure’l a l’escola a la que anàvem, enyoro parlar amb ell com quan ho fèiem de petits i jo em moria de la vergonya però m’atrevia a parlar-li. Tot em recorda a ell, un noi que passa pel carrer que s’assembla a ell, el parc al que jugàvem quan érem petits, una fotografia, la nostra escola a la que hi vam estar estudiant 13 anys... Fins i tot hi ha dies que em desperto al matí i dic: merda, he tornat a somiar amb ell. I potser somio amb ell sense haver-hi pensat durant 1 dia sencer. Ja és com si formés part del meu inconscient i em fa ràbia no poder-lo oblidar, no poder treure-me’l del cap, no trobar ningú més especial que ell que m’ajudi a oblidar-lo definitivament.
Ara veig que tinc l’edat bona per començar a tenir alguna cosa amb algun noi però la veritat és que cap noi dels que he conegut recentment m’atrau. Però això no és cap misteri per a mi perquè mai m’ha resultat fàcil sentir-me atreta per un noi avui i un altre demà. No m’agrada anar de flor en flor, el que m’agradaria és trobar una persona amb la que connecti, algú amb qui estar tota la vida, algú amb qui compenetri de debò. Però això és molt difícil. Què puc fer per passar pàgina i tenir més sort en l'amor? No té cap sentit continuar pensant amb ell, però una no pot controlar els sentiments voluntàriament i sé que ningú podrà substituir-lo mai. El que he sentit per ell durant tants anys no ho he sentit per ningú altre i tinc por que no ho torni a sentir... Què puc fer per no sentir-me sola i trista quan veig la felicitat dels meus amics amb les seves parelles? De vegades em fa ràbia fingir que me'n alegro per ells quan no és així.

Moltes gràcies! :)

Hola! Sóc l'Eli Aulet. Psicòloga d'Interpersonal. En tot el que escrius entenc el teu desig de millorar auqesta àrea de la teva vida. Així caldrà arrmanagar-se i treballar.

Per una part, veig que tens molt clar l'objectiu, però, alhora també aprles de certs obstacles que no t'ajuden a avançar: la tímidesa, el que t'enfades i et quedes a casa, la impaciència, etc...

Aquí és on caldrà esforçar-se! Moltes vegades ens hem d'aturar i analitzar en què podem fallar i així podem millorar-ho. A més, en el tema de l'amor ens atrapem a la trampa de pensar que "el princep blau "ens vindrà a tocar el timbre" i això no passarà. Un cop et salvis d'aquests obstacles tu mateixa , llavors arribaran resultats! SEGUR!

És hora de treballar la tímidesa i de organitzar-te plans per sortir! No has de canviar d'un dia epr altre, això e´s imposible! Es tracta d'un procés d'aprenentatge d'unes noves habilitats! Com tot a la vida!

1.Fes petits passos per superar la teva tímidesa.
2. No et castiguis quan les coses no vagin bé. No et rendeixis tan fàcilment!
3. Organitza't plans
4. Aprofita els amigues que tens per passar-ho bé!! aquest ha de ser el primer objectiu!
5. Vés fent aquest camí i deixa que la vida et sorprengui!! Si tu t'esforces, arriben sempre recompenses!!!
6. Valora els avantatges d'estar sola. I d'aprendre a muntar-te la teva vida. Sembla que ara només valores l'estar amb parella, t'entenc...però estar sol un aprèn molt a com dissenyar elseu futur! Fés coses noves i projectes per tu! Arribaràs amb més idees quan arribi l'amor!
7. I si excercita la paciència! És fonamental per al vida! Però si t'esforces arribarà.

Et faig dues recomanacions:

1. Pots mirar el servei de consulta jove de la web www.iesp.cat o www.interpersonal.cat
2. LLegeix el llibre: "la bona sort"

una abraçada

Eli Aulet www.interpersonal.cat