Fa temps que no m'acabo de sentir bé amb mi mateixa, vull dir, que és com si no encaixés a enlloc. De petita vaig patir bullying i he estat en un continu canvi d'escola, però segueixo carregant el pes del passat, sense trobar cap amic de veritat, amb aquells que pots confiar i comptar per qualsevol cosa.
Fins ara pensava que era culpa meva, que era jo qui no em relacionava i sempre acabava malament, potser per culpa de la meva manera de ser, o del meu caràcter, ves a saber... Això ho he estat solucionant fins ara amb un munt d'extraescolars que em feien sentir feliç, viva, però cada cop me n'adono que alguna cosa va malament i que no pot seguir així.
Aquest estiu ha estat una mica com una rebel·lació. L'he passat fora de casa, en un lloc on he pogut començar de zero, sense els prejudicis de la meva vida passada, sense que ningú sapigués res d'aquesta o de quina és la meva suposada personalitat. Ha estat un dels millors estius de la meva vida, he conegut el valor de l'amistat, què vol dir tenir algú amb qui comptar per a qualsevol cosa i que tu saps que estarà allà pel que sigui, passi el que passi.
Però l'estiu s'està acabat i ja comencen les classes,pel que he hagut de tornar a casa i separar-me d'aquesta gent tan maca i especial que he conegut, diguéssim que he hagut de tornar a la realitat. I ara me n'adono que no tot és culpa meva, pel que fa a les relacions socials, que si allà he pogut fer tants bons amics per què aquí no? Per què em continuen marcant els prejudicis? No ho entenc. Cada com me n'adono més del poc que encaixo, que aquest no és el meu lloc, que quan estic aquí realment no estic bé, i quan dic aquí no em refereixo a l'escola, em refereixo al lloc on visc.
Vull marxar, anar-me'n d'aquí, començar des de zero com he fet aquest estiu, però no puc i no sé què fer perquè aquest sentiment de no pertànyer a enlloc se'n vagi, no sé què fer.
Cada cop que penso en el tema se'm posa un nus a la gola i de veritat que no puc més, per això us escric, per dir per primera vegada el que sento sense que ningú em pugui jutjar, per si em podeu donar algun consell o per si em podeu ajudar.
Moltes gràcies.
Primer de tot, moltes gràcies per escriure'ns. Aquestes coses mai son fàcils d'explicar, i que ho hagis fet és un reflex de la teva valentia i ganes de sortir d'aquesta situació que tant t'angoixa. Fixat que el haver-ho pogut explicar t’ha ajudat a desfogar-te una mica, potser és una bona estratègia que ho puguis seguir fent, sinó tens confiança amb ningú, pots fer-ho escrivint en un petit diari, per exemple.
Crec que el que has descobert aquest estiu en certa mesura és una bona noticia, aquesta situació no depèn de tu, per tant, segur que amb paciència i bona actitud tot millorarà. Així que donat una mica de temps, creu en tu mateixa i tot i que sabem que és difícil intenta fer que al menys un espai petit sigui còmode i agradable per tu.
També has de tenir present que els amics no sempre es coneixen a l'escola, i que els de veritat, es conten amb els dits d'una ma.
Una forta abraçada! Espero haver-te ajudat!
Carlota Portabella
www.consultajove.cat
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
