Manca d'autoestima, suposo

Hola! Sóc una noia de quinze anys, sempre he tingut diversos problemes amb mi mateixa i amb el món en general. Sé que tinc problemes psicològics -no sé si són greus o no, però a mi almenys m'ho semblen- i no aconsegueixo esbrinar quins. Ni si és normal o no tenir-los.
No sé per on començar, així que trobo correcte explicar-te ma vida, resumidament.
Els meus pares són catalans, però jo vaig néixer a França i hi he viscut fins als 4 anys, motiu pel qual domino perfectament el francès. A aquesta edat, he conegut el meu país, Catalunya. Fer amics em va costar massa, el primer any que vaig ser-hi, no parlava quasi català i per tant vaig restar muda durant tot un curs... Poc a poc em vaig anar obrint una mica, però només xerrava amb els de la meva classe. La meva vida anava transcorrent de manera serena... però hom notava alguna cosa estranya en mi, era massa tímida, massa tancada, no m'agradava mostrar els meus sentiments i parlava poquíssim. Tothom ho atribuïa al simple fet d'ésser vergonyosa.
He canviat d'escola tres vegades: la meva primera escola a Catalunya va ser a Barcelona, la segona a Vic i l'última novament a Barcelona, a una zona allunyada de l'anterior. Fer amigues sempre m'ha costat. Normalment en tenia un parell o tres de molt íntimes. I prou.
Ara, als quinze anys, la cosa no ha canviat. Poc a poc he anat perdent totes les amigues, sóc massa tímida i tancada... i em fa por tenir amigues, em fa por que em rebutgin i em fa més por encara comprometre'm. L'última confessió sé que no té gaire sentit. Però així és. Trobo que cada cosa que faig és motiu de burla. Em sento constanment ridícula. Totalment inferior a la resta de la societat. Però ho sóc? Quan estic amb gent (fora del cercle familiar o amistats íntimas -de les quals ara mateix només en tinc una-), remanc callada per por a que se'n riguin si dic alguna cosa fora de lloc, o que no els agrada – a part de que careixo d'eloqüència i de sentit comú, i m'expresso pèssimament... tinc poca fluïdesa verbal i manca de vocabular, cosa que deixa clara la meva ignorància, incultura i estupidesa. Sóc socialment inepte i quan sóc davant d'algú que no conec del tot em poso nerviosa i em bloquejo.
No em trobo com a persona. A més a més, generalment hom té gustos i aficions, a part d'uns princips ferms. Jo no. A vegades penso que m'agrada una cosa, però després m'adono que no està feta per mi, ja que no se'm dóna bé i no gaudeixo fent-la. És que no se'm dóna bé res. He buscat formes d'entreteniment i no n'he trobat cap... perquè en tot sóc dolenta. A part de ser lletja. La meva família només fa que elogiar-me amb comentaris com “guapa” o “intel·ligent” quan realment sóc de tot menys això. He repetit tercer d'ESO. Sóc un fracàs absolut. Com a persona. Com a tot. I mai m'he cuidat l'aspecte físic... tot i desitjar sempre ésser mínimament bonica. Sóc irresponsable, desordenada, pessimista, antipàtica, egoista, egocèntrica, extremament mandrosa... No tinc cap virtut. Però ni una. A vegades no li trobo el sentit a la vida...Sempre sóc jo qui s'equivoca, qui ha de fer el ridícul. Sóc el fracàs, la lletjor, personificada. Faig fàstic. I hom em menysprea de valent. Però em sento víctima, i sola. Molt sola. No sé si estic exagerant... i que el que et dic et sembla totalment normal. Però a mi el fet de no arribar a l'altura de la majoria em preocupa molt. No vull ser així durant tota la meva vida. Però és que tot em fa por. Els canvis, uf, els odio. Jo canviar com a persona? Com no ho faci el temps o un miracle... Difícil.
Perdó per escriure tant... però és que jo no sé resumir i també em disculpo pel desordre d'idees.I per la possible ambigüetat. En mi, això és inevitable... sóc així.....
Digueu-me, mentalment sóc sana?Ajudeu--me, si us plau. Un petó.

Hola kakbesha, com estàs?

Primer de tot, gràcies per confiar-nos la teva història...

Dividiria tot el que et vull dir en 3:

-Primer: realment vols fer el canvi? perquè si realment vols fer el canvi has d'estar disposada a no dir-te lletja, ni pensar que fas fàstig, ni pensar que no ets normal, no a sentir-te víctima, a estar disposada a sentir-te acompanyada, sociable, etc. Què és pitjor per tu: canviar o mantenir-te tal i com ets? Perquè si realment no vols canviar, ja saps què t'espera a partir d'ara... seguir com estàs fins ara... o pitjor... Per tant, et recomano, per molta por que et facin els canvis, que el miris com la possibilitat de millorar. Què et fa més por, intentar el canvi o mantenir-te com estàs?

-Segon: comencem per les coses que tens més a l'abast de la mà: dius que ets desordenada, que no t'arregles, irresponsable, antipàtica... doncs comença ordenant alguna petita esfera de la teva vida (la teva habitació, alguna cosa que fas a casa, etc.), intenta arreglar-te una mica i mira't amb uns ulls diferents, responsabilitza't de quelcom petit, comença a somriure... Mica en mica... i ves veient com et sents...

-Tercer: Pensa una mica millor sobre tu perquè així facilitaràs que els altres també ho facin. Amb 15 anys és molt normal sentir que no tens clares les coses, que no saps, que et sentis ignorant... tots tenim moltes moltes moltes coses per aprendre. I si veus a algú de la teva edat que creu que ho sap tot i que ho té tot molt clar, recorda: no tot és el que sembla. Amb 15 anys la indecisió forma part de la nostra vida... Per tant, normalitza com et sents i comença a aplicar les coses del segon punt a la teva vida amb els altres: somriu-los més, busca allò que t'agrada i intenta trobar gent amb les teves maetixes afinitats...

Però no podràs fer el tercer punt si no has començat pels altres dos!

Molta sort! Tu tens el poder i els petits canvis que puguis anar fent anirant canviant mica en mica la teva vida, sense pressa...

Una abraçada!

Elena Crespi i Asensio - Psicòloga
Fbk: elenacrespipsico - @tarongesenceres
www.interpersonal.cat