Crisis existencial

Hola! Necessito ajuda, respostes del què em passa i de com solucionar-ho.

Resulta que sento que sóc com dos persones alhora. Una part de mi és segura de d'ella mateixa, valena, atrevida i divertida, sense por als canvis, amb les coses clares, egolatra i en general amb l'autoestima molt alt i una mica egoista. L'altra part de mi, qui sóc ara, és poruga, s'autoculpa de totes les coses, sempre demana perdó potser massa... però és per la por de perdre, de decepcionar, es pos nerviosa, molt nerviosa i plora amb facilitat sentint-se incompetent, sentint-se que viu en una mentida per no sabe qui és...

El que passa que quan estic bé sóc la persona segura que molta gent veu, però quan estic amb persones que els tinc prou confiança i els explico els meus pensaments... és com si veiessin la part de mi més poruda i sola, i em diuen això, que sóc molt insegura i que tinc l'autoestima pels terres..

Llavors és això el que em passa que penso que sóc d'una manera i mostro ser d'una altra manera i després em dono compta que tot són mentides i enganys, que qui sóc no para de cometre errors i equivocar-se... i, sí, sóc humana, però sóc molt vanitosa i decepcionar a les persones que esperen que sigui de determinada forma i equivocar-me són dues d les coses que més malament em fan sentir si passa...

No sé que fer... ho he parlat amb el meu nòvio i a sobre... per culpa de la meva crisis existencial la nostra relació penja d'un fil... i si d'alguna cosa estic segura és de que l'estimo... però aquí ve una altra part, que em diuen que no sé estar sola i que necessito estar sempre amb algú... i en part hi ha raó i en part no, perquè sí que vaig de "relació en relació" quan l'anterior em deixa (que tampoc és que canvïi tant! només un cop aquest any!), però... tampoc sento que hagi d'estar amb algú constantment ja que la major part del temps estic sola...

Sento que ningú m'enten, que el meu món està tremolant i em faig pena a mi mateixa... Sento que sempre estic enganyant-me a mi i als que m'envolten... però no sé quan hi ha mentida i quan sóc jo...

És tot massa confós...

Si em podeu ajudar a aclarar-me vosaltres que sou persones "desconegudes" i podeu ser objectius... perquè amb els amics i la familia no puc comptar... em diran que sóc com em deixo veure però just per això no vull que m'influeixin ja que sóc massa influenciable pel que es veu... ToT

Gràcies

Hola Camps de cotó,

Sóc la Laia Sala, psicòloga d'Interpersonal, gràcies per compartir-ho al consultori.

Entenc perfectament el què ens expliques, aniré per parts i potser així et puc ajudar a clarificar-te una mica.

Pel què fa a l'existència de dues personalitats, et diré que tots tenim diferents rols i diferents "personatges" dins de cadascasú. No és dolent, al contrari! Et deixo una llegenda molt il·lustrativa del què et passa:


"Un matí un vell indi Cherokee li va explicar al seu nét sobre una batalla que ocorre a l'interior de totes les persones.
L’avi li va dir: "Fill meu, la batalla és entre dos llops dins de tots nosaltres. Un és Malvat - És ira, enveja, gelosia, tristesa, pesar, avarícia, arrogància, autocompasió, culpa, ressentiment, inferioritat, mentides, fals orgull, superioritat i ego..-“

"L'altre és Bé - És alegria, pau amor, esperança, serenitat, humilitat, bondat, benevolència, empatia, generositat, veritat, compassió i fe."

El nét ho va meditar per un minut i després va preguntar al seu avi:

“Quin llop guanya?”

El vell Cherokee va respondre, "Aquell al que tu alimentis."


Crec que et pot ajudar molt. També has d'acceptar que tu ets part de totes dues, és a dir, que totes aquestes característiques formen part de tu i és normal que en situacions on et sentis més còmode (entre persones amb qui tens molta confiança) apareguin les teves pors i la teva part més insegura.

Pel què fa a decebre a la gent del teu voltant, jo et diria que comencessis a seleccionar a quines persones no les vols decebre. No podem fer contents a tothom i evidentment tampoc hauríem de canviar per agradar als altres. Segurament les persones que realment t'estimen t'accepten tal com ets, així que... per què has de voler ser d'una altra manera només per persones que potser desapareixeran de la teva vida en un tres i no res?

Finalment, parles de la por a estar sola i a encadenar relacions. Dius que a tu no t'ho sembla, però que la gent del teu voltant sí que t'ho ha comentat. Hauràs d'esbrinar si és veritat o no? No es tracta que sàpigues passar moltes estones sola, sinó en el fet de saber que no necessites ningú per sentir-te complerta. A considerar que és molt bonic poder compartir experiències amb una altra persona, però no a qualsevol preu! Es tracta de poder escollir si vols o no vols estar amb una persona, no d'estar-hi per por a no trobar ningú més, per exemple.


Espero haver-te pogut ajudar una miqueta a aclarir-te i entendre't cada vegada una mica més. Pensa que part de la vida consisteix en això, en conèixer-nos, acceptar-nos i estimar-nos cada dia una miqueta més.

Una abraçada
Laia Sala
www.consultajove.cat