Estic estancada..

Hola, no sé com començar així que aniré al gra.
Porto com 9 mesos de depressió. 9 mesos plens de llàgrimes, talls, soledat i més llàgrimes i talls.

M'odio tant per dintre (tan borde que ningú em suporta), com per dintre (GORDA).

De petita SEMPRE m'utilitzaven, era com la sirventa, m'ho feien passar malament constantment, es reien de mi i quan venia algú més a jugar em feien fora. Sempre he pensat que era perquè estava gorda, de fet ho sé. Quan vaig començar a ser més gran, no ho vaig suportar més i bueno, sóc horriblement borde.

A part, sempre he estat gorda, i sempre m'he odiat per això. Però no sóc suficent valenta com per vomitar, encara que ho he intentat MOLTS cops i tinc por de dir-li a la mare el que penso. El meu germà també era com jo físicament, però quan va créixer es va aprimar moltíssim, conec a amigues que li han passat el mateix, però jo em quedo igual i estic farta, molt farta. Una vegada a la piscina una dona va dir: "Mira a esa niña ¿no le da vergüenza venir con toda esa chicha colgando?", paraules textual. I puc assegurar que m'ho deia a mi perquè a la piscina només hi erem jo, una amiga i aquella dona amb el seus fills.

Com he dit abans, m'odio. Sento que tothom és perfecte excepte jo, el defecte de fàbrica, el complet error. I ja sé que m'hauria d'estimar tal i com sóc, que tothom tenim els nostres defectes. Ho he intentat però al final del dia acabo com sempre.

Sento que no tinc res a fer, tan amb el meu problema, com amb el meu futur, estic estancada, no sé què puc estudiar, res se'm dóna suficientment bé. Seré la típica dona sense futur, que viu sola sense res interessant. No m'agrada la gent, no m'agrada sortir de casa. Com m'arribarà a estimar algú? Em quedo igual mentre tothom avança.

No sóc capaç de demanar ajuda. SI la meva mare sapigués tot el que penso, si veiés les cicatrius..no sabria que dir, tot es destruiria, seria pitjor que ara,

Crec que gran part de l'ansietat que a vegades m'agafa, és que m'ho guardo tot per mi, sempre ho he fet, inclús, crec que tot el que sento m'ho guardo des de ben petita, abans de que tot comencés. Però no puc demanar ajuda. Un cop vaig intentar ser la meva pròpia psicòloga i em vaig adonar que, donava igual quant de temps passés sense tallar-me, tot continuaria en el meu cap, no servia de res intentar oblidar-me de tot.

Tinc un espècie de diari on moltes vegades d'alguna manera allibero l'ansietat i el dolor encara que hi han cops que escriure-ho no és suficient.

En fi, fins aquí arribo, perquè no puc escriure més. Sento, molestar-te amb tot aquest "textaco" però es que suposo que necessito que per lo menys un professional m'escolti i em digui fins a quin punt estic de malament..

Espero que responguis. Gràcies i bon estiu.

Leire, fa uns dies vam respondre la teva consulta. Espero que hagis trobat la consulta.

Una abraçada!

Elena Crespi i Asensio - Psicòloga
Fbk: elenacrespipsico - @tarongesenceres
www.interpersonal.cat