Estic estancada.

Bé, suposo que ara és aquell moment on no saps com començar això però de totes maneres ho intentes perquè saps que ho necessites.

Porto 9 mesos de depressió. 9 mesos plens de llàgrimes, talls, soledat i més llàgrimes i talls.

Bàsicament m'odio. Tant per fora (tan borde que ningú em pot suportar), com per dintre (GORDA).

Sento que tothom es perfecte i jo sóc el defecte de fàbrica, el complet error que no hauria de ser aquí. I ja sé que m'hauria d'estimar tal i com sóc, que tothom tenim els nostres defectes i tal però no puc i estic farta de que ho repeteixin sempre, sembla que és l'únic que saben dir.

De petita, m'utilitzaven SEMPRE, era com la sirventa, em feien quedar malament, em tractaven malament i quan venia una nena o un nen nou a jugar a mi em feien fora. Sempre he pensar que era perquè estava (i estic) gorda. De fet ho sé.

Em fan fàstic molts de menjar, la mare la majoria de les vegades fa carn i jo com que sóc idiota m'ho menjo tot, encara que hi han hagut cops en què no menjo res. El meu germà estava com jo, però va créixer i ara està perfecte, conec a moltes noies que també li han passat això, per què collons no em passa a mi?Per què sempre em quedo igual? Estic massa farta. Una vegada a la piscina dona va dir: "Mira a esa niña, ¿no le da vergüenza venir con esa chicha colgando de lo gorda que está?" Paraules textuals, ho juro. Des de llavors, estic obsesionada i m'he donat conta de que em faig fàstic.

No sóc lo suficient valenta com per suicidar-me, per por a com quedaria la meva família, però si alguna cosa em passés, si arribo lluny tallant-me, no m'importaria pas.

Ningú sap res d'això. Suposo que una de les vegades per les que ploro és perquè no suportar tot això jo sola però tinc por de demanar ajuda, tot es destruiria. Si la meva mare em veies les cicatrius es tornaria boja no sabria què dir-li..bueno ni en ella ni a ningú. Definitivament no crec que demani ajuda.

Un cop vaig ser la meva pròpia psicòloga, aquell dia vaig plorar més que mai. Em vaig adonar que per molt temps que passés sense tallar-me seguia igual que el principi, no podia fer veure que no havia passat res perquè res canviava, estava estancada, com ara.

Sento que no tinc res a fer, ni amb el meu problema, perquè no sóc capaç de demanar ajuda ni en el futur de què estudiaré ni res, no tinc res a fer. No m'agrada la gent, no m'agrada sortir al carrer, com em podrà arribar a estimar algú si no em suporto ni jo mateixa?

Tinc un espècie de diari on escric tot el que penso. Suposo que d'alguna manera m'allibero de l'ansietat i el dolor encara que a vegades no és suficient per mi escriure-ho.

Bé, fins aquí arribo perquè no puc escriure més. Sento molestar-te, no vull demanar ajuda però necessito que per lo menys un professional m'escolti i em digui fins a quin punt estic fatal.

Espero que contestis, gràcies i bon estiu.

Alexandra, primer de tot, moltes moltes i moltes gràcies per la confiança.

Dius que no vols demanar ajuda però ja has fet el primer par i et diré una cosa: ara no paris de caminar. Ja has fet la primera passa que és la més difícil, contactar amb nosaltres per explicar-nos la situació. NO ho deixis aquí, si us plau.

Si realment, REALMENT, vols millorar, vols estar millor i començar a fer petites passes per a ser més feliç, has de seguir demanant ajuda. No et pots parar.

Parles de moltes coses: d'autoestima, de pes, de relació amb els altres. I dius que tot va començar fa 9 mesos. Doncs potser ja comença a ser el moment per a seguir caminant per aquest camí que has encetat, el de demanar ajuda.

Et proposo dues coses, tot i que sé que et costaran moltíssim. Però com que sé que has estat molt valenta perquè veig que hi ha una part de tu que vol sortir d'aquesta situació, sé que ho intentaràs. Pensa que no et sortirà a la primera el que et demanaré, et costarà i ho hauràs de tornar a intentar... però no defalleixis:

1- Em parles de la teva mare: intenta comentar-li que estàs en una època en la que no et sents tan bé. NO cal que li expliquis tots els detalls de tot, si no vols, però és important que li puguis explicar que no et sents bé i que potser necessites fer alguna cosa per estar millor. Digues-li seriosament, explica-li que t'estàs trobant en una situació estancada i que no vols seguir així i que necessites un cop de mà.

2- Aprofita quan parlis amb la teva mare per explicar-li que no et sents bé amb el teu cos i que vols buscar assessorament per a ajudar-te a perdre pes però correctament, sense posar en joc la teva salut.

Si comences per aquestes dues coses, t'hi esforces i comença a millorar alguna cosa, llavors tindràs més energies per sortir més, relacionar-te més amb el teu entorn, etcètera.

I tingues en compte que hi ha persones al voltant, com totes les persones que has sentit que feien comentaris, que segurament tenen més problemes que no pas tu. Una persona que falta al respecte de la manera que, per exemple ho va fer aquella senyora, segurament necessita un cop de mà, o és una maleducada, o no té un gran nivell de maduresa... el que està clar és que és una irrespectuosa.

Moltes persones es veuen capaces de jutjar als altres sense tenir un autèncit experit autocrític... així és molt fàcil dir coses dels altres, no creus? per això crec que els comentaris dels altres han de quedar en un segon terme, encara que evidentment facin molt de mal...

T'encoratjo i t'envio energia perquè puguis continuar lluitant, ara ja has començat. Ens has emanar un cop de mà a nosaltres, no deixis qu es quedi en això! continua endavant!

Una abraçada bem forta guapa! cuida't i pensa en tu!

Elena Crespi i Asensio - Psicòloga
Fbk: elenacrespipsico - @tarongesenceres
www.interpersonal.cat