Família i amics...

Hola molt bona tarda.
Primer de tot voldria que aquest consultori fos anònim si us plau...
Bé doncs, per començar tinc 14 anys i visc en un petit poble. El meu principal problema és que la meva mare marxa "per sempre" a la seva terra (on va néixer i on tenim tota la seva família). Això a és un gran problema, però no és tot. Els hi vaig explicar als meus amics i no van tenir la reacció que esperava que tinguessin, van dir les seves opinions i la meva millor amiga em va començar a menjar el cap, per lo tant els hi vaig dir que no volia opinions d'aquesta mena, i ella mateixa em va dir que per què els hi estava explicant tot això si no volia opinions (crec que és bastant lògic el per què...) i la meva reacció va ser cridar-li i perdre els nervis. Si no és poc, vaig perdre a un dels meus amics (que sentia quasi com si fos el meu germà...). I també els altres s'estan allunyant de mi, és a dir, pensen que estic molt borde i que en comptes "d'ajudar-me" prefereixen passar de mi i criticar-me a les esquenes. Per lo tant quan quedem entre tots i jo parlo, passen de mi i fins i tot em pengen el mòbil quan els truco i jo no em sento còmode, sinó tot al contrari, desplaçada i marginada. També, quan quedo amb altres amics, encara que no em facin res jo m'aparto perquè no vull que es cansin de mi ni pensin que sóc una pesada com la meva colla. També he parlat amb una part de la meva colla i, és això diuen que estic molt borde, que no em deixo ajudar (?), que haig de canviar, i que passen d'ajudar-me perquè sinó també els hi afectarà a ells...

Algun consell per superar-ho?

Gràcies.

Hola Cel!

la teva consulta és anónima ja que només surt el pseudònim que has escollit i la comarca des d'on fas la consulta però no surt cap altra dada personal.

Et proposo una cosa:
Per què, sense crits i sense estar borde, no els hi dius als teus amics el que estàs vivint?

No sé si cap d'ells s'imagina què és que la mare marxi. Però potser els hi podries dir què esperaves d'ells quan els hi vas explicar la situació, que no esperaves que et diguessin el que et van dir (tot això dit tranquil·lament), que et sap molt de greu que et posessis a la defensiva però que ho estàs passant molt malament i que vas perduda i no saps com reaccionar?

Potser mica en mica aneu recuperant el que teníeu i et poden entendre millor.

La situació que vius és difícil però ningú millor que tu la pot entendre, a la gent del voltant sempre els hi costa una mica més empatizar i entendre com et sents, per tant, si els hi expliques bé potser recupereu el que teníeu abans de tot l'embolic.

T'envio una abraçada ben forta i espero estiguis millor!

Elena Crespi i Asensio - Psicòloga
Fbk: elenacrespipsico - @tarongesenceres
www.interpersonal.cat