OBSESSIONADA AMB LA PRIMOR

hola! crec q tinc una obsessió amb el fet de voler ser prima. Penso que estic grassa, les amigues em diuen que estic bé però suposo que ho diuen per quedar bé.

Tinc l’armari ple de fotos de noies molt primes, de noies amb abdominals, de frases com “les excuses no cremen calories” “la grassa dura més que el sabor”... Però també de frases inspiradores i fotos de menjar saludable.
A part d’això estic obsessionada amb el menjar: no beig RES que no sigui aigua, suc natural (fet per mi) o llet d’avena (avena amb aigua batuda); no menjo ni un gram de sucre ni sal, no poso oli al menjar, cuino amb oli de coco, no menjo res que estigui rebossat ni fregit, res que NO sigui integral, de iogurts només griegos (per la proteina), d’embotit pexuga de pavo i formatge sense greix, a l’ou li trec el rovell… No conto calories però controlo que el que menjo primer és la fuita, desp verdura, desp proteines… (perquè els hidrats de carboni no fermentin a l’estòmag) Si incompleixo això és dos moments al mes i amb coses que per l’altre gent són “saludables” però jo no les considero saludables.
He investigat MOLT sobre la nutrició i vaig tindre una conversa amb una estudiant que ha fet un any de nutrició i ¾ del que parlàvem ja ho sabia, en se molt per no haver-ho estudiat, només sentit explicar al Youtube.
D’esport no en faig massa però 3 cops a la setmana sí.
Què me passa? Estic obsessionada? Què puc fer per aprimar-me? (porto un any en serio i no he aprimat massa) Algun consell més?

Hola c.aina.c! Gràcies per compartir amb mi la teva preocupació. Sembla que la preocupació pel pes se t'ha escapat de les mans i és possible que estiguis patint un trastorn de la conducta alimentària. Quan algú pateix un trastorn d'aquest tipus se sent malament amb si mateix, s'obessiona amb el pes i amb el menjar i tota la seva vida en general se'n veu perjudicada. La única manera de recuperar el control de la teva vida i trobar-te bé no és aprimar, sinò que és demanar ajudar professional. I per a això és important que parlis amb els teus pares. Sé que pot ser difícil fer-ho, però és fonamental que els hi diguis. Tu no tens la culpa del que t'està passant i ells tenen el dret i l'obligació d'ajudar-te en els teus problemes. Molts ànims i molts petons!!