La veritat és que no sé ni per on començar. Encara no sé d'on trec les forces per escriure. Jo i la meva parella portem gairebé un any i mig de relació (val a dir que ha estat molt més complicada del que ningú es pot imaginar per temes familiars, però que ara precisament estàvem al millor moment). La qüestió, doncs, és que ara se'n va a viure al seu país d'origen i que no es pot quedar aquí. Jo no veig futur sense tenir-lo a prop i necessito ajuda. No sé què serà de mi i no veig sortida per enlloc, només el vull tenir aquí. Escric tot això perquè no vull carregar-lo més de problemes i malgrat hem decidit continuar amb la relació i seguir-nos veient cada dia per skype, whatsapp, face... jo no em sento capaç d'afrontar la distància. L'estimo com no he estimat mai ningú i sento que ara em prenen una part de mi.
Ell sempre m'ha promès fidelitat, i ho ha demostrat cada dia amb fets, amb gestos i paraules i jo a ell també, però tenir-lo a l'altra banda del Món em crea molts mals pensaments. Sempre he estat algú bastant faltat d'autoestima i no puc evitar pensar negatiu, no en sé. L'estimo massa i no vull perdre'l. És injust, però és el que toca, ho sé.
Només voldria un consell, un cop a l'esquena, alguna cosa que em torni les ganes de tirar endavant i acceptar la situació amb optimisme i de la millor manera possible.
I a vosaltres, si és que algú m'arriba a llegir, dir-vos que no us preocupeu tant com m'he preocupat jo cada tarda que no ens hem pogut veure, que sentia ràbia, injusticia... No us preocupeu perquè 24h passen volant, fins i tot una setmana, però dos anys no. Dos anys i un oceà no són fàcils de superar. No ho són. L'estimo i sento que sempre ho faré com fins el dia d'avui. Aprofiteu els qui sentiu la vostra parella a prop.
InterPersonal Data: 09/07/2014 18:06
Hola! Sóc l'Eli Aulet. Psicòloga d'Interpersonal. Entenc com estàs! És dur viure una separació d'aqust tipus! Entenc que et sentis desesperada ara mateix i que no sàpigues ni què fer amb la teva vida.
És natural que sentis aquesta sensació dins teu. Estàs desesperada! Els primers moments, dies i fins i tot setmanes la reacció és de desesperació. És un procés que comença per aquest punt, tot i que porti a l'optimisme. La següent fase és estar trista i enfadada i a poc a poc un va entomant la situació, acceptant, adaptant-se i sentint que ha après moltes coses i se sent més fort .
L'optimisme arribarà, però evidentment que ja pots fer coses per estar millor. Si tu poses fàcil, serà més suportable la situació!!!
Una cosa que pots fer és viure cada dia pensant només en cada dia! què pots fer avui? i prepares moments especials epr tu fent coses que t'agradin i moments amb les teves amgues i la teva gent. Pots apuntar-te a fer alguna activitat nova...etc. També, ja que heu decidit seguir epr skype i haurà una estoneta en la que estaràs amb ell encara que sigui virtualment i us podeu explicar què esteu aprenent de nou. Segur que serà trist al principi, eprò també molt nutritiu per cadascú de vosaltres (per aprendre).
Totes les relacions passen per moment complicats. Aquest n'és un a la vostra! Cuida't i fes petites coses per estar bé dia a dia, i quan estiguis trista plora, el plor t'ajudarà a superar-ho. Però només un ratet, eh? no es val estar tot el dia no fent res i plorant si el que vols és portar-ho bé!
És un procés i cada dia estaràs una mica millor!
Ànims! ELi Aulet www.interpersonal.cat
Només els moderadors i l'usuari que ha fet la consulta poden publicar-hi respostes.
