no se que fer. necesito ajuda.

Hola. Explico el meu cas. Tinc parella desde fa 8 anys, el primer any va ser tot molt bonic... pero despres tot a anat cambiant molt... fa 3 anys que visc amb ell i estic cada dia mes perduda.
Minsulta, em crida ,em fa sentir com una esclava nomes fa que mirar a altres noies i dirme lo bones que estan , fa poc el metge em va donar una mala noticia i lo unic que limportava e aquell moment era el seu cotxe a arribat a emputxarme i tot ( no em vaig qudar de braços creuats i tambe el vaig emputxar jo. ) se per un canto que tinc por a quedarme sola i no le deixat moltes vegades per aquesta inseguretat. Pero daltre vanda no es sempre aixi... te coses bones i cuan esta de bon rotllo em fa riure molt i mo paso molt be amb ell. Estoc enamoeada i me lestimo molt. Pero no bull arribar als 50 i estar amb un masclista. No se que fer tinc el cap fet un lio i em va la salud. Ultimament nomes faig que plorar i no aixeco cap. Cada dia tinc menos ganes de tot i sembla que el.mon estigui en contra meu. Se em fa tot una pilota i no puc mes... no tinc a casa ningu que mescolti i el dia a dia sem fa molt dificil... Si us plau necesito ajuda. Que puc fer .?

Hola

Sóc la Laia Sala, psicòloga d'Interpersonal. Gràcies per utilitzar el consultori.

A veure... jo no et puc dir què has de fer, perquè ningú millor que tu coneix totes les circumstàncies i la teva història. Prendre una decisió d'aquestes característiques no és fàcil i és normal que ho vulguis meditar bé.

Jo et diria que féssis l'esforç de no separar en dues persones la teva parella, és a dir, ell té una part que t'agrada, però també en té una altra que et fa mal. Quina pesa més? Quina part estàs disposada a sacrificar?
La por a estar sola, no és un motiu per mantenir una relació que no funciona. Aquesta por es pot treballar, buscant ajuda a algun professional (si t'interessa mira't aquest servei www.consultajove.cat).

Jo et recomano que paris algun moment i facis una petita llista del què esperes en una parella, del què t'agradaria sentir. La parella ha de ser una font de benestar (ens hem de poder deixar anar sabent que ens sostindrà), ha de ser un animador (a superar els nostres reptes) i ha de respectar-nos com a persones.

No és fàcil la teva situació, però recorda que ningú millor que tu sap què és el que més et convé! I estic seguríssima que dins teu hi ha una veueta que et diu quin és el camí a prendre, ara és el moment d'escoltar-la i perdre la por! Parla amb la teva família o els teus amics, si vols i explica'ls la situació (que no et faci vergonya), veuràs que els que t'estimen es mobilitzaran per tu!

Una abraçada i molts ànims!
www.interpersonal.cat