No puc més; depresió? Bipolaritat?

Hola guapissimes! Potser serà una mica llarg, ho sento :S
Bé, sóc una noia de 15 anys. El meu avi s'està morint de càncer, han raptat a la meva neboda i fa 4 anys que no la veig, estic sotmesa a una pressió constant perquè tothom espera molt de mi, i sento que no tinc amics de veritat... Penso massa. I, quan penso massa, aquests pensaments acostumen a ser negatius, i això em porta a a deprimir-me de manera imminent.
Des de fa un temps (6 o 7 mesos) estic com decaiguda, deprimida. He perdut l'interes, no tinc ganes de res. Em sento inútil. Sovint sento ganes de plorar i no sé per què. I aquí ve el que m'impedeix avançar: em sento com una merda. Sento que no li importo a ningú, que a tothom li donaria igual si jo desaparegués ara mateix. És per això que no li explico això a ningú: els meus problemes no són importants; els altres tenen preferència. És completament psicològic, perquè ningú m'ha dit mai que jo sigui inferior o algo, simplement jo em sento aixi. Tothom confia en mi i m'expliquen les seves coses; però jo a ningú. Bé, sí, a una persona, (la qual m'escoltava i m'intentava ajudar) però vaig deixar d'explicar-li, perquè, en realitat, què li importen els meus absurds problemes, què li importa com em sento? Segur que quan li explico deu pensar "però què nassos m'explica, aquesta inútil?" així que he deixat d'explicar-li. M'ho guardo per a mi. Constantment tinc pensaments negatius, molts canvis d'humor, m'irrito fàcilment, sóc inestable. Hi ha una part de mi que em fa enfonsant, em va dient "ets una inútil, una merda de persona, has fet això i allò malament, no li importes a ningú, no serveixes de res" i després hi ha una part que ho intenta cotrarrstar en plan "clar que importes, tens família, amics, tens un coeficint intel·lectual de 163, com vols ser inútil?" i així constantment, tinc com batalles internes, i normalment guanya la negativa. Fins i tot tinc un document de 6 pàgines (de moment) en què vaig escrivint el que penso, per exemple:
- Tens amics.
- Sí, clar, no t'ho creus ni tu. Són unes falses. Em menteixen a la cara.
- Fes-me cas. Potser elles són unes falses, però tens altres amics.
- Ah, sí? I qui, si es pot saber, senyoreta "jo sempre tinc raó"?
- A mi així no em parles, et queda clar? T'intento ajudar. Tens a la gent que vas conèixer a l'estiu (...)
I un llarg etcètera.Això m'està espantant. Podria ser bipolar?
Probablement em diràs que ho parli amb la família, els amics i que vagi al psicòleg. Reitero: no li he explicat a ningú i no tinc la mínima intenció de fer-ho. No tinc per què molestar els demés amb les meves paranoies i els meus problemes absurds. Tenen coses més importants en què pensar, i jo, en quant a importància, sóc l'última de la cua.
No sé per què escric això; potser per la necessitat d'explicar-ho, o per desfogar-me, o perquè sé que en el fons necessito ajuda. Estic molt confosa.
Gràcies de totes maneres, sou genials per intentar ajudar tots aquests adolescents <3

Hola Trianna88! Sóc l'Eli Aulet. psicòloga d'Interpersonal. Entenc com et sents!! i el que no entenc és com pots suportar tanta pressió i tan malestar tu sola. t'estan passant coses complicades i amb les que tothom patiria.
Els humans som éssers socials i necessitem relacionar-nos per lo positiu i per lo negatiu, no sóm màquines. Així que tot i que no vulguis aquesta resposta, i que em sap molt greu no poder dir-te res més, jo només puc dir-te que deixis que els altres et donin un cop de mà. Escriure va bé, si et funciona , de conya! Si a més a més hi vols afegir un cop de mà d'algu disposat a ajudar-te, jo diría que potser et va bé. Tu mateixa!! cadascú és lliure de decidir el seu destí i el que vol.

Una abraçada! Eli Aulet www.interpersonal.cat